#20

I got a broken face

Quan era petit creia que al 2007 la medicina hauria avançat tant que tot es podria curar.

- Doctor, em fa mal el pàncrees.
- Un altre vegada Manel? Que no es cuida?
- A vegades menjo fuet.
- Bé, li receptaré un altre pàncrees.
- Vale.
- Però faci'm el favor de cuidar-se una mica més.

les barbes estan de moda

En 6 metres quadrats l'Home escoltava el "Come On Die Young" de Mogwai tot bevent una cervesa mexicana i repassant uns apunts que algú li havia dit que eren importants. El conjunt de totes 3 coses donava un cert grau de sofisticació a la nit de diumenge. Probablement qualsevol noia intel·ligent i atractiva hagués caigut als seus peus veient -lo en aquella situació, fent-se l'interessant i rascant-se la barba de tant en tant fent com que pensava coses d'intel·lectuals. Uns dies abans un amic seu li havia dit: "Les barbes estan de moda".

Potser si que ho estaven, de moda, com ho estaven moltes altres coses. En tot cas això no era el què preocupava a l'Home. L'Home estava preocupat perquè els diumenges sempre ho estava. La seva vida podia ser un mar sense onades o una pedra d'aquestes fines i erosionades per l'aigua que la gent recull absurdament (l'Home també les recollia), però res podia evitar que els diumenges fossin dia de preocupació.

Quan l'Home estava content, acostumava a pensar que les coses sempre es solucionen soles. De fet, tenia tota una teoria al respecte. Creia que quan et ronda un problema pel cap, és millor no pensar-hi, perquè ja es solucionarà sol. Mai però, s'havia de pensar que les coses es solucionarien soles, perquè llavors no ho feien. És a dir, si creus que es solucionarà sol, no es solucionarà. Simplement no has de creure res, sinó resignar-te a acceptar el problema, és llavors quan casualment apareixerà algú o alguna cosa que el solucionarà.

Quan l'Home estava trist, es feia una llista mental dels problemes que tenia. Alguns eren absurds, alguns més greus, i d'altres ni existien. Però sigui com sigui l'Home intentava batre cada setmana el rècord de problemes per intentar sentir-se l'home més desgraciat del món. Però no passa res, perquè si l'endemà estava content, els problemes es solucionaven sols.

"I al final què?", preguntava la gent a l'Home. "Al final, l'única cosa important és mantenir en equilibri el balanç de dies contents i dies tristos". I com si fos una sentència quasi filosòfica digne d'un manual d'autoajuda, l'Home apagà el llum de l'escriptori, es rascà la barba, i se'n va anar a dormir.

she is in my head i un dia assolellat

Corre Manel, treu-li la pols, tornem als orígens. Bé, no fa tant de temps que "The Rising Tide" va caure a les meves mans, i més tard el "Diary", però es que jo sóc poc temps, així que relativament fa un bon tros. I tot plegat mentre la pizza s'escalfa al forn. A vegades quan l'obro (el forn), se m'entelen les ulleres. Baf, en dèiem.



Origen 2
Origen 3

Al terrat de casa l'àvia

Al terrat de casa l'àvia
no hi neva ni hi plou,
però en Tomàs i en Bryan
hi prenen el sol.

Des d'aquí es veu tota la ciutat - digué en Bryan
Tot això abans eren camps - digué en Tomàs

Al terrat de casa l'àvia
no hi neva ni hi plou.

The Moonlight Singers

Més d'una vegada algú m'ha dit: és millor fer una sola cosa i fer-la bé. Altres som més de fer-ne moltes, i si es pot, amb un mínim de dignitat. Així doncs, apart d'altres coses que un home modest pot fer en la seva vida, jo i un home a qui li agraden els gats intentem fer cançons. En genaral són cançons de diumenge a la tarda (diumengealatarda). Sempre d'una forma autodidacta, i sense gastarnos els quartos amb intruments d'alt standing.

Feta la introducció, anem a l'objectiu: Si voleu ser més feliços visiteu-nos i escolteu-nos

forat fosc

Molts dies dins el mateix forat fosc, donan't-hi voltes, el mateix escenari, destruint els dies, les hores i els pensaments ingenus, és tard sempre, cada dia, de manera constant.

Només surto del forat fosc per mirar Futurama i per provar de tocar un fragment de Peaches En Regalia amb un petit xilòfon de colors. Futurama és genial, Futurama és bo. Bo de debó. Ni és vulgar ni cal treure's el jersei negre de coll alt per mirar-ho assentat des del sofà. Es pot mirar tot bebent un te amb tres gotes de llimona i dues de llet, amb texans, pantalons de pana, camisa i corbata o batin de seda vermella d'importació. Ets pots comprar els DVD's si treballes al migdia, o pots comprar dues bosses de 250 grams de te de Colòmbia i escoltar com s'escalfa l'aigua dins el pot metàl·lic damunt els fogons durant la mitja part.

Al vespre, quan surts de nou una estona del forat fosc, pots provar de colpejar el xilòfon amb totes les ganes que et quedin. Si toques les notes agudes massa estona se't posen dins del cap, et tornes boig, i necessites mirar un capítol de Futurama, però com que no has comprat els DVD's perquè vas preferir comprar dues bosses de 250 grams de te de Colòmbia, no pots mirar cap capítol, i decideixes que durant 5 minuts tocaràs només notes greus, que tampoc és tan trist, a menys que toquis moltes notes sostingudes.

El que més ràbia ens fa a la gent que vivim dins un forat fosc, és la gent que fa veure que també està dins un forat fosc, però que en realitat viuen en una gran esplanada sota la llum dels grans fluorescents. Et diuen que estan farts de viure en un forat fosc i es queixen i expliquen com de dura és la seva vida, però en realitat, si estiguessin en un forat fosc veritable no s'atrevirien a dir que la vida és dura (jo no ho dic mai seriosament, només quan no sé que dir), i sabrien que la gent que viu en un forat fosc mira Futurama, toca el xilòfon al vespre, tenen dues bosses de 250 grams de te de Colòmbia dins l'armari, i el congelador ple de molles de pa que sovint s'incorporen dins els glaçons i suren dins el got un cop el glaçó és incorporat a la beguda i es desfà.