30 de maig 2007
21 de maig 2007
la dona del bosc
Al mig del bosc més dens de les grans muntanyes és on vivia la dona del bosc. Hi ha qui diu que la dona del bosc tenia més de 300 anys però que la seva aparença era la d’una preciosa noia de vint, doncs no envellia mai. Fos com fos, ningú que l’hagués vist alguna vegada va poder explicar-ho; diuen que si la miraves als ulls et converties en una galleda plena d’aigua que ella faria servir per regar les plantes del seu bonic jardí.
La casa de la dona del bosc era més aviat petita, de fusta, i amb una xemeneia que sempre treia fum, doncs es veu que la dona del bosc es passava el dia cuinant i fent pastissos. De tant en tant se’n anava a passejar pel bosc a recollir fruites pels seus pastissos o a omplir el càntir al rierol que baixava des de La Muntanya. Quan els animals la sentien venir s’amagaven darrera els arbustos, sota les pedres o ben amunt als arbres, tot i que sempre n’hi havia algun que volent comprovar si de debò era tan bonica com es deia, la mirava un segons, i en encreuar-se les mirades acabava convertit en una galleda d’aigua.
A la dona del bosc li sabia greu que tot ésser que la mirés acabés convertit en una galleda, per això sempre que sortia a passejar feia sonar una campaneta perquè tothom s’amagués i apartés la vista d’ella. Precisament perquè mai tenia companyia i no podia parlar amb ningú, es passava els dies fent els pastissos que només ella tastava, i xiulant cançons inventades per evitar pensar en la soledat. A la nit però, quan tot era fosc, plorava abraçada al coixí preguntant-se si fins la fi del món viuria sense poder parlar amb ningú.
Cap al migdia, sempre a la mateixa hora, treia el primer pastís del dia del forn i el deixava a l’ampit de la finestra perquè es refredés. L’olor del pastís travessava boscos i valls, i no hi havia cap animal que no desitgés tastar-lo. Tots sabien, però, que acostar-se a la casa de la dona del bosc era cosa perillosa.
Sota La Muntanya, dins d’una gran cova, hi vivia el monstre de les valls. Era un monstre gegant, lleig i brut. Era envejós i despietat, però feia temps que ningú el temia perquè es passava els dies dormint dins la gran cova. Des de feia un temps, però, cap al migdia una olor el despertava, i per molt que ho intentava, no podia tornar a adormir-se. Era l’olor dels pastissos de la dona del bosc, que enamorava fins i tot als monstres més dolents d’aquelles terres. El monstre, però, que tenia encara més anys que la dona del bosc, ja sabia que acostar-se a la dona era ben perillós, i com que no volia acabar convertit en molts litres d’aigua dins una galleda, es tapava el nas amb les seves mans de monstre boig i intentava dormir.
Hi va haver un dia que el monstre de les valls no va poder aguantar-se més. I quan al migdia l’olor de pastís el va despertar, va sortir de la cova tot decidit a acabar amb el problema. A mida que s’acostava a la casa de la dona del bosc l’olor era més intensa, i tot bavejant, un riu de saliva anava quedant darrere les seves passes. Quan finalment arribà a la casa de la dona de seguida va veure el pastís a la finestra. La dona del bosc no hi era, així que el monstre va agafar el pastís, se’l cruspí tot sencer, i se’n tornà cap a la cova. Va dormir completament satisfet durant una bona estona.
Quan la dona del bosc va veure que el pastís ja no hi era, se’n anà cap a la cuina i en va fer un altre. Després de tants anys havia aprés a no preocupar-se de coses tan banals com la desaparició d’un pastís. Era estúpid preocupar-se’n si en podia fer un altre. I així ho va fer.
Quan l’olor del nou pastís s’escampà pel bosc, el monstre de les valls es despertà. De nou es decidí a acabar amb el problema. Tornà cap a la casa de la dona del bosc, i veient que el pastís no estava custodiat, se’l cruspí i se’n tornà cap a la cova a dormir.
La dona del bosc, quan va veure que el nou pastís també havia desaparegut, va decidir que per aquell dia ja n’hi havia prou, i que demà ja en faria un altre. I així ho va fer. L’endemà al migdia un altre pastís es refredava a l’ampit de la finestra, i una altra vegada el monstre de les valls se’n anà fins a la casa de la dona i es menjà el pastís aprofitant que la dona del bosc estava entretinguda en algun altre lloc de la casa.
Quan la dona del bosc va veure que el pastís havia tornat a desaparèixer, es va començar a preguntar si era cosa màgica o si algú s’atrevia a robar-li els seus pastissos. Però bé, no calia donar-hi més voltes, així que va fer un altre pastís, que tan bon punt va començar a refredar-se a l’ampit de la finestra va fer llevar el monstre de les valls, que amb grans passes va anar cap a la casa de la dona del bosc i se’l cruspí.
I així van passar unes quantes setmanes, sense que la dona del bosc tastés cap dels seus pastissos, i amb el monstre de les valls menjant-ne uns quants cada dia. I tants en va menjar que es va convertir en un monstre obès, diabètic i addicte als pastissos de la dona del bosc. Per altra banda, la dona del bosc ja s’havia adonat que era el monstre de les valls qui devorava els seus pastissos, doncs un dia, amagada entre els arbustos, va poder veure com el monstre engolia de cop un dels pastissos. Tot i així, ella continuava fent-los. Saber que algú es menjava els seus pastissos amb tant de fervor la feia sentir bé, i tot i que sabia que no podria parlar mai amb el monstre de les valls perquè aquest es convertiria en una galleda d’aigua si la veia, continuava cuinant pastissos.
Ara, a les nits, la dona del bosc ja no plorava abraçada al coixí. Ara xiulava cançons inventades fins que es quedava adormida.
Era tanta la felicitat de la dona del bosc que hi va haver un dia que va decidir fer cinc pastissos de cop perquè el monstre de les valls estigués ben satisfet. Així que un cop cuinats els va deixar a l’ampit de la finestra. El monstre de les valls es va despertar sobresaltat, l’olor era encara més forta que els altres dies. I tot i haver-se convertit en un monstre obès, pesat i lent, de seguida va ser davant dels cinc pastissos a la casa de la dona del bosc. Amb només cinc segons, un per a cada pastís, se’ls va haver menjat tots i se’n tornà cap a la cova. Aquesta vegada però, de camí cap a la cova, va començar a sentir-se marejat. Tants pastissos al seu estómac i tant de sucre corrent per les seves venes no podia ser bo, i amb un cop que va fer tremolar les muntanyes va caure inconscient al terra.
I allà al terra va quedar reposant el monstre de les valls durant un bon temps. Els ocells feien nius entre els seus cabells i els conills feien caus a les seves fosses nasals. I la dona del bosc tornava a estar trista perquè durant tot aquell temps ningú es menjava els seus pastissos. Ella continuava cuinant-los, i sobre l’ampit de la finestra reposaven varies columnes de pastissos, un sobre l’altre, que s’havien anat acumulant sense que ningú se’ls mengés.
Un dia però, tota decidida, la dona del bosc va decidir acostar-se cap a la cova del monstre de les valls per esbrinar perquè aquest ja no es menjava els pastissos que ella cuinava. I com era d’esperar, la dona del bosc va trobar-se el monstre a mig camí, inconscient al terra, i amb una família de nans fent picnic damunt de la seva panxa immensa. Aquests, tan bon punt van sentir la campaneta que la dona del bosc feia sonar per avisar a tothom que s’amagués, van fugir corrents. Quan la dona del bosc va veure clar que el monstre de les valls estava inconscient, i que ni que s’hi acostés aquest no despertaria, s’hi apropà sense temor a què el monstre de les valls es convertís en galleda d’aigua.
I durant uns quants dies, la dona del bosc restà asseguda vora el monstre de les valls, fent-li fregues, besant-li el front, i xiulant-li cançons inventades a l’orella. Però aquest no despertava, i de la tristor i de tants dies sense menjar ni moure’s de costat del monstre, la dona del bosc es desmaià abraçada al monstre.
Tots dos allà adormits al mig del camí, i tots dos somiant, l’un amb l’altre. En els seus somnis, el monstre de les valls recollia flors de la vora del camí i en feia una ram per donar-lo a la dona del bosc, amb qui estava feliçment casat. En els seus somnis, la dona del bosc seia a costat del monstre de les valls, en una clariana del bosc, tot menjant un pastís de fruites que ella havia cuinat, i parlant de com de bonic era el bosc a la primavera. En els seus somnis, ningú es convertia amb galleda d’aigua.
Al cap d’uns dies el monstre despertà, i sobresaltat es trobà la dona dels bosc adormida i abraçada al seu coll. Després d’uns segons de pànic s’adonà que com que la dona tenia els ulls tancats ell no s’havia convertit en galleda d’aigua, doncs només t’hi converties en mirar els seus ulls.
El monstre no s’aixecà del terra, captivat per la bellesa de la dona del bosc passà dues setmanes observant la perfecció de la seva cara, els seus cabells llargs, i notant l’escalfor del cos de la dona abraçat al seu coll. Desitjava passar l’eternitat amb ella, sentir la seva veu que ningú encara havia sentit, i deixar la vida de monstre per convertir-se en l’amant perfecte que tota dona hauria desitjat. Era conscient però, que en el moment en què la dona es despertés i es creuessin les seves mirades, ell es convertiria en una miserable galleda d’aigua.
De cop, al monstre de les valls se li va ocórrer una idea, i sense plantejar-s’ho més de dues vegades, arrencà la branca d’un arbre proper i fent palanca es va treure els ulls. Els seus globus oculars caigueren a terra i marxaren rodolant camí avall. Ara per fi, podria despertar a la dona del bosc. Així que acariciant els cabells de la dona, i xiulant-li cançons de monstre inventades, aconseguí despertar-la.
La dona del bosc, en despertar i veure el monstre davant seu, de seguida apartà la vista d’ell desitjant no convertir-lo en una galleda d’aigua com havia convertit a tants i tants animals sense voler. El monstre, però, ara sense ulls, i amb veu de monstre enamorat li explicà que ja no s’havia de preocupar, que s’havia arrencat els ulls, i que per fi podrien menjar pastissos plegats i compartir tots els dies que restaven fins a la fi dels temps. La dona del bosc, que per primera vegada sentia que ja no estava sola, s’acostà als llavis gegants del monstre de les valls, els besà, i sentí per primera vegada a la seva vida l’alè d’algú altre a la seva cara, i va saber que ja mai més ploraria a les nits.
La casa de la dona del bosc era més aviat petita, de fusta, i amb una xemeneia que sempre treia fum, doncs es veu que la dona del bosc es passava el dia cuinant i fent pastissos. De tant en tant se’n anava a passejar pel bosc a recollir fruites pels seus pastissos o a omplir el càntir al rierol que baixava des de La Muntanya. Quan els animals la sentien venir s’amagaven darrera els arbustos, sota les pedres o ben amunt als arbres, tot i que sempre n’hi havia algun que volent comprovar si de debò era tan bonica com es deia, la mirava un segons, i en encreuar-se les mirades acabava convertit en una galleda d’aigua.
A la dona del bosc li sabia greu que tot ésser que la mirés acabés convertit en una galleda, per això sempre que sortia a passejar feia sonar una campaneta perquè tothom s’amagués i apartés la vista d’ella. Precisament perquè mai tenia companyia i no podia parlar amb ningú, es passava els dies fent els pastissos que només ella tastava, i xiulant cançons inventades per evitar pensar en la soledat. A la nit però, quan tot era fosc, plorava abraçada al coixí preguntant-se si fins la fi del món viuria sense poder parlar amb ningú.
Cap al migdia, sempre a la mateixa hora, treia el primer pastís del dia del forn i el deixava a l’ampit de la finestra perquè es refredés. L’olor del pastís travessava boscos i valls, i no hi havia cap animal que no desitgés tastar-lo. Tots sabien, però, que acostar-se a la casa de la dona del bosc era cosa perillosa.
Sota La Muntanya, dins d’una gran cova, hi vivia el monstre de les valls. Era un monstre gegant, lleig i brut. Era envejós i despietat, però feia temps que ningú el temia perquè es passava els dies dormint dins la gran cova. Des de feia un temps, però, cap al migdia una olor el despertava, i per molt que ho intentava, no podia tornar a adormir-se. Era l’olor dels pastissos de la dona del bosc, que enamorava fins i tot als monstres més dolents d’aquelles terres. El monstre, però, que tenia encara més anys que la dona del bosc, ja sabia que acostar-se a la dona era ben perillós, i com que no volia acabar convertit en molts litres d’aigua dins una galleda, es tapava el nas amb les seves mans de monstre boig i intentava dormir.
Hi va haver un dia que el monstre de les valls no va poder aguantar-se més. I quan al migdia l’olor de pastís el va despertar, va sortir de la cova tot decidit a acabar amb el problema. A mida que s’acostava a la casa de la dona del bosc l’olor era més intensa, i tot bavejant, un riu de saliva anava quedant darrere les seves passes. Quan finalment arribà a la casa de la dona de seguida va veure el pastís a la finestra. La dona del bosc no hi era, així que el monstre va agafar el pastís, se’l cruspí tot sencer, i se’n tornà cap a la cova. Va dormir completament satisfet durant una bona estona.
Quan la dona del bosc va veure que el pastís ja no hi era, se’n anà cap a la cuina i en va fer un altre. Després de tants anys havia aprés a no preocupar-se de coses tan banals com la desaparició d’un pastís. Era estúpid preocupar-se’n si en podia fer un altre. I així ho va fer.
Quan l’olor del nou pastís s’escampà pel bosc, el monstre de les valls es despertà. De nou es decidí a acabar amb el problema. Tornà cap a la casa de la dona del bosc, i veient que el pastís no estava custodiat, se’l cruspí i se’n tornà cap a la cova a dormir.
La dona del bosc, quan va veure que el nou pastís també havia desaparegut, va decidir que per aquell dia ja n’hi havia prou, i que demà ja en faria un altre. I així ho va fer. L’endemà al migdia un altre pastís es refredava a l’ampit de la finestra, i una altra vegada el monstre de les valls se’n anà fins a la casa de la dona i es menjà el pastís aprofitant que la dona del bosc estava entretinguda en algun altre lloc de la casa.
Quan la dona del bosc va veure que el pastís havia tornat a desaparèixer, es va començar a preguntar si era cosa màgica o si algú s’atrevia a robar-li els seus pastissos. Però bé, no calia donar-hi més voltes, així que va fer un altre pastís, que tan bon punt va començar a refredar-se a l’ampit de la finestra va fer llevar el monstre de les valls, que amb grans passes va anar cap a la casa de la dona del bosc i se’l cruspí.
I així van passar unes quantes setmanes, sense que la dona del bosc tastés cap dels seus pastissos, i amb el monstre de les valls menjant-ne uns quants cada dia. I tants en va menjar que es va convertir en un monstre obès, diabètic i addicte als pastissos de la dona del bosc. Per altra banda, la dona del bosc ja s’havia adonat que era el monstre de les valls qui devorava els seus pastissos, doncs un dia, amagada entre els arbustos, va poder veure com el monstre engolia de cop un dels pastissos. Tot i així, ella continuava fent-los. Saber que algú es menjava els seus pastissos amb tant de fervor la feia sentir bé, i tot i que sabia que no podria parlar mai amb el monstre de les valls perquè aquest es convertiria en una galleda d’aigua si la veia, continuava cuinant pastissos.
Ara, a les nits, la dona del bosc ja no plorava abraçada al coixí. Ara xiulava cançons inventades fins que es quedava adormida.
Era tanta la felicitat de la dona del bosc que hi va haver un dia que va decidir fer cinc pastissos de cop perquè el monstre de les valls estigués ben satisfet. Així que un cop cuinats els va deixar a l’ampit de la finestra. El monstre de les valls es va despertar sobresaltat, l’olor era encara més forta que els altres dies. I tot i haver-se convertit en un monstre obès, pesat i lent, de seguida va ser davant dels cinc pastissos a la casa de la dona del bosc. Amb només cinc segons, un per a cada pastís, se’ls va haver menjat tots i se’n tornà cap a la cova. Aquesta vegada però, de camí cap a la cova, va començar a sentir-se marejat. Tants pastissos al seu estómac i tant de sucre corrent per les seves venes no podia ser bo, i amb un cop que va fer tremolar les muntanyes va caure inconscient al terra.
I allà al terra va quedar reposant el monstre de les valls durant un bon temps. Els ocells feien nius entre els seus cabells i els conills feien caus a les seves fosses nasals. I la dona del bosc tornava a estar trista perquè durant tot aquell temps ningú es menjava els seus pastissos. Ella continuava cuinant-los, i sobre l’ampit de la finestra reposaven varies columnes de pastissos, un sobre l’altre, que s’havien anat acumulant sense que ningú se’ls mengés.
Un dia però, tota decidida, la dona del bosc va decidir acostar-se cap a la cova del monstre de les valls per esbrinar perquè aquest ja no es menjava els pastissos que ella cuinava. I com era d’esperar, la dona del bosc va trobar-se el monstre a mig camí, inconscient al terra, i amb una família de nans fent picnic damunt de la seva panxa immensa. Aquests, tan bon punt van sentir la campaneta que la dona del bosc feia sonar per avisar a tothom que s’amagués, van fugir corrents. Quan la dona del bosc va veure clar que el monstre de les valls estava inconscient, i que ni que s’hi acostés aquest no despertaria, s’hi apropà sense temor a què el monstre de les valls es convertís en galleda d’aigua.
I durant uns quants dies, la dona del bosc restà asseguda vora el monstre de les valls, fent-li fregues, besant-li el front, i xiulant-li cançons inventades a l’orella. Però aquest no despertava, i de la tristor i de tants dies sense menjar ni moure’s de costat del monstre, la dona del bosc es desmaià abraçada al monstre.
Tots dos allà adormits al mig del camí, i tots dos somiant, l’un amb l’altre. En els seus somnis, el monstre de les valls recollia flors de la vora del camí i en feia una ram per donar-lo a la dona del bosc, amb qui estava feliçment casat. En els seus somnis, la dona del bosc seia a costat del monstre de les valls, en una clariana del bosc, tot menjant un pastís de fruites que ella havia cuinat, i parlant de com de bonic era el bosc a la primavera. En els seus somnis, ningú es convertia amb galleda d’aigua.
Al cap d’uns dies el monstre despertà, i sobresaltat es trobà la dona dels bosc adormida i abraçada al seu coll. Després d’uns segons de pànic s’adonà que com que la dona tenia els ulls tancats ell no s’havia convertit en galleda d’aigua, doncs només t’hi converties en mirar els seus ulls.
El monstre no s’aixecà del terra, captivat per la bellesa de la dona del bosc passà dues setmanes observant la perfecció de la seva cara, els seus cabells llargs, i notant l’escalfor del cos de la dona abraçat al seu coll. Desitjava passar l’eternitat amb ella, sentir la seva veu que ningú encara havia sentit, i deixar la vida de monstre per convertir-se en l’amant perfecte que tota dona hauria desitjat. Era conscient però, que en el moment en què la dona es despertés i es creuessin les seves mirades, ell es convertiria en una miserable galleda d’aigua.
De cop, al monstre de les valls se li va ocórrer una idea, i sense plantejar-s’ho més de dues vegades, arrencà la branca d’un arbre proper i fent palanca es va treure els ulls. Els seus globus oculars caigueren a terra i marxaren rodolant camí avall. Ara per fi, podria despertar a la dona del bosc. Així que acariciant els cabells de la dona, i xiulant-li cançons de monstre inventades, aconseguí despertar-la.
La dona del bosc, en despertar i veure el monstre davant seu, de seguida apartà la vista d’ell desitjant no convertir-lo en una galleda d’aigua com havia convertit a tants i tants animals sense voler. El monstre, però, ara sense ulls, i amb veu de monstre enamorat li explicà que ja no s’havia de preocupar, que s’havia arrencat els ulls, i que per fi podrien menjar pastissos plegats i compartir tots els dies que restaven fins a la fi dels temps. La dona del bosc, que per primera vegada sentia que ja no estava sola, s’acostà als llavis gegants del monstre de les valls, els besà, i sentí per primera vegada a la seva vida l’alè d’algú altre a la seva cara, i va saber que ja mai més ploraria a les nits.
2 de maig 2007
jo baixo aquí
Hi ha coses i noies a les que hi renuncies mil vegades, d'aquelles que dius "des d'avui ja no hi pensaré més". Però si és d'aquelles coses que sovint les veus passar, tot i no poder-les tenir, els pensaments tornen, i quan algú et pregunta "però tu no hi havies renunciat?" respons "jo??".
Tot i així sempre hi ha un dia en el que t'adones que la renuncia ha de ser definitiva, o que com a mínim hauria de ser-ho i per tant s'ha de fer tot el possible per dur a terme aquesta renuncia. Que ja n'hi ha prou d'estar encantat creant futurs impossibles, situacions estúpides i modelant la seva personalitat al propi gust tot i sabent que a la pràctica la probabilitat de què sigui així és zero. Idealitzar vaja.
Tot i així sempre hi ha un dia en el que t'adones que la renuncia ha de ser definitiva, o que com a mínim hauria de ser-ho i per tant s'ha de fer tot el possible per dur a terme aquesta renuncia. Que ja n'hi ha prou d'estar encantat creant futurs impossibles, situacions estúpides i modelant la seva personalitat al propi gust tot i sabent que a la pràctica la probabilitat de què sigui així és zero. Idealitzar vaja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)