secret heart

Moonlight Singers; disc ja disponible

Finalment, després de molts dies d'intensa espera per la crítica musical internacional, el nou i primer disc de Moonlight Singers ja està disponible (atenció!, tan sols per encàrrec) en una edició limitada per a burgesos de la música i col·leccionistes melòmans que mengen mandarines en la solitud de la llum de la lluna.

Vinga, senyores i senyors, que ens el treuen de les mans!

jacinto, one more time

bla bla bla bla
bla bla bla
bla bla
bla

- Bueno, que va a llover
- ¿Va a llover?
- Que vaya bé

love too soon

I have loved
In my life
As a child
I often cried

And love too soon
Can fade away
Love too soon
Can fail away

In the sun
Light of day
I can see
Your face change

And love too soon
Faze away
Love too soon
Can fail away

And this dreadful crime to see
Breaks my heart
Into pieces

Love too soon
Can fade away
Love too soon
Can fail away

How false the heart
How false the day
When you swore your love
The branches now decay

Love too soon
I’m faze away
Love too soon
I’m faze away

(PJ Harvey + Pascal Comelade, 1998)

Pudor de fregit

Quan l’Alfonso, després de tota una nit de festa, va posar les claus al pany, una flaire a menjar li arribà a través la porta. Va acabar d’obrir-la, va travessar el rebedor, i féu cap a la sala d’estar. De fons sonava una cançó de Georges Moustaki, Les Eaux de Mars. La seva família estava immòbil al sofà. El seu pare estava arrebossat amb farina de galeta i una miqueta de sal i julivert, la seva mare coberta de salsa de tomàquet amb una punteta de sucre per matar l’acidesa, i el seu germà petit estava adobat amb vinagre, herbes aromàtiques, i atravessat per un filferro. S’havien quedat fregits al sofà.

L’Alfonso s’assentà al sofà que quedava lliure. Tancà els ulls, agafà aire, l’expulsà lentament, i va esperar que acabés de sonar la cançó de Georges Moustaki.

Una poma verda àcida va caure del sostre. Va mossegar-la, sense pelar-la, sense passar-hi una mica d’aigua. El gos que mai havien tingut se li ajagué als peus. L’Alfonso l’acaricià, li pentinà el pèl, s’arrencà el dit polze de la mà dreta i el donà al gos perquè el rosegués. Amb l’altra mà va engegar la tele. Feien les notícies; Un altre cop els trens havien deixat de funcionar. Cada dia era igual. La rutina.

la melòdica de la visió

Ni molt menys, observava el vent passar, i quan en feia tant, de vent, només passaven desgràcies. Ja les esperava, per això s'embolicava ben embolicat amb la bufanda negra.

L'espera es feia eterna i les probabilitats d'un "si" eren minses. Les peres són fruites melancòliques, ja ho havia dit, i els vidres eren tan prims que trontollaven quan el vent bufava.

Ella era tan fràgil i cristal·lina com un cristall de gel surant entremig dels anells de Saturn, tan delicada com l'espuma de dalt de tot del cafè amb llet.

Si n'estava cansat d'esperar.
Algunes paraules, la seva mà.
Recordant petits detalls de felicitat eterna.
Absent dins el forat, la meva vida i la meva esquena.

El Cargol de Llauna

No fa masses anys, un bon matí d’octubre, per la comarcal C-17 a prop del Montseny, en Kevin Martínez treia a passejar el seu Seat León amb les noves llantes que li havien costat el sou de tot un mes. A costat seu, al seient del co-pilot, la Nieves García sacsejava suaument una llauna de coca-cola. Quasi bé estava buida i ja no tenia gas, així que la Nieves va abaixar la finestreta i la va llançar amb força cap al voral.

El mateix matí d’octubre, unes hores més tard, un boletaire que calçava converse all-stars vermelles va aparcar el seu 4x4 al mateix voral, no gaire més lluny de la llauna de coca-cola. Va baixar del cotxe i va obrir el maleter, en va treure un cistell marró de vímet i un entrepà de fuet per dinar.

Una mica més enllà de la llauna de coca-cola i del 4x4, l’Emili, un cargol bover de 3 anys de vida, deia adéu als seus pares i al seu germà petit. Havia acabat els estudis de cargol i havia decidit emancipar-se. Tot sol volia pujar un dels turons que de petit sempre havia somiat coronar. Sabia que allò li portaria uns quants anys de feina, però confiava trobar altres cargols pel camí que l’ajudessin a aconseguir la seva meta, o fins i tot conèixer una* cargol de qui enamorar-se i compartir el camí fins al cim.

Tal com dèiem, l’Emili havia començat un llarg viatge. La seva mare li havia preparat uns quants entrepans de fulles de col, i si tot anava bé, tenia prou provisions per passar un parell de setmanes de cargol**. El viatge prometia ser dur, i probablement s’hauria d’enfrontar a nombroses adversitats que el destí li tenia preparades.

El què no s’esperava l’Emili, però, és que la primera jugada del destí estigués tan a prop. Feia dues setmanes de cargol que viatjava i les provisions començaven a escassejar. Així que va decidir aturar-se una estona prop d’uns matolls per preguntar a un grup de cargols que feien petar la xerrada a veure si coneixien algun lloc on comprar unes quantes fulles de col.

Prop d’aquells matolls, el boletaire que calçava converse all-stars buscava bolets com un desesperat. Feia quasi dues hores que havia començat a buscar-ne i tan sols havia trobat un fredolic, i ni tan sols estava segur que ho fos. Així que enfadat amb ell mateix va decidir agafar l’entrepà de fuet i dinar. Desembolicà l’entrepà i s’assegué al terra sense mirar.

Crec!, crec!, crec! i no eren pas fulles seques. El boletaire s’havia assegut i havia esclafat els cargols contra el terra humit. El grup de cargols que feien petar la xerrada havien quedat fets pastetes. L’Emili, però, havia sobreviscut. La seva closca havia quedat feta miques, però miraculosament ell s’havia salvat. Quan el boletaire va aixecar-se fastiguejat per haver-se embrutat els pantalons de pana amb suc de cargol, l’Emili va arrossegar-se com va poder entremig dels matolls. Allà, exhaust, es va desmaiar.

Quan l’Emili es va despertar no recordava quanta estona havia passat allà inconscient. Li feia mal tot el cos, i quan va veure que la seva closca estava ben esmicolada, va començar a plorar. S’havia convertit en un llimac, en un vulgar llimac! Els cosins indesitjables dels cargols. I així passaren tres o quatre setmanes de cargol, entre plors i desesperació, tapant-se amb fulles d’alzina avergonyit del seu aspecte, fins que decidí aixecar les antenes i buscar una solució.

Deprimit i capficat, l’Emili passà les setmanes següents pensant possibles solucions al seu problema. Un dia, però, passejant pel voral de la comarcal C-17 va veure una llauna de color vermell. Una mica esporuguit va resseguir el perímetre de la llauna amb les antenes fins que va atrevir-se a mirar a l’interior, tement que alguna altra bèstia l’estigués ocupant. No va passar res. La llauna estava buida. Així que l’Emili, content com mai, decidí que aquella llauna de coca-cola seria la seva nova closca.

Les primeres setmanes amb la nova closca van ser difícils per l’Emili. Era una closca pesada i grossa, i arrossegar-la amunt i avall li portava més feina de la que s’esperava. Mica en mica, però, s’hi va anar acostumant, i quan ja es va veure amb cor de fer llargues passejades pel bosc amb la nova closca, va decidir que continuaria amb el seu objectiu; pujar el turó.

I així va ser com l’Emili va anar pujant el turó, i uns quants anys de cargol van anar passant. Quan més bé s’ho passava era quan havia plogut i podia lliscar per damunt les fulles que la tardor havia anat fent caure dels arbres. També hi havia dies difícils, com quan es quedava encallat al fang o quan el fred de l’hivern li feia tremolar fins i tot les antenes. No recordava haver-se costipat tantes vegades seguides en un any; i és que aquella closca metàl·lica era més freda que el gel! Però bé, tot i les adversitats ningú podria detenir-lo. Tan sols a les nits, dins la seva closca de llauna, sota la llum de la lluna, la soledat i l’enyorança li feien vessar alguna llàgrima.

Una nit, quan l’Emili ja havia pujat una mica més de la meitat del turó, el va sorprendre la tempesta més violent que havia vist mai. Es va refugiar al fons de la seva closca de llauna, i el cor li feia un salt cada cop que la llum d’un llamp es filtrava pel forat de la llauna i el tro posterior en feia vibrar tots els racons. Va decidir que intentaria dormir tot esperant que passés la tempesta. Però a mitja nit, amb els llamps i els trons encara ressonant per tot el Montseny, algú va trucar a la seva closca de llauna. Era una cargol, la Glòria, a qui la tempesta també havia sorprès. Estava plena de fang i s’havia esquerdat la closca al relliscar des de dalt d’una pedra. L’Emili la va acollir, així que la Glòria va deixar la seva antiga closca esquerdada a fora, i va entrar dins de la closca de llauna de l’Emili. Cansada com estava, es va adormir de seguida, i l’Emili la va acotxar amb una fulla d’alzina perquè no passés fred.

Quan al matí després de la tempesta el sol va començar a brillar, l’Emili es va despertar. La Glòria encara dormia i l’Emili l’observava meticulosament. Tot i plena de fang, era la cargol més bonica que havia vist mai. El seu cos nu era llis, suau i tovet, sense cap irregularitat, mig cobert encara per la fulla d’alzina amb què l’Emili l’havia resguardat del fred. Era una cargol fràgil i delicada, com angelical, com esculpida en marbre, tant perfecte que semblava intocable. De cop la Glòria va obrir els ulls i l’Emili va pensar que eren els ulls més bonics de tot el Montseny, potser fins i tot de la Terra, qui sap si de l’Univers. La Glòria, al veure que l’Emili s’havia quedat encantat observant-la, va somriure vergonyosament.

Durant els dies següents l’Emili i la Glòria quasi bé no van sortir de dins la closca de llauna. La closca esquerdada de la Glòria havia quedat tan malmesa que era inhabitable, així que l’Emili li oferí viure plegats dins la llauna fins que trobessin una solució. A mida que passaven els dies, però, es van anar enamorant l’un de l’altre. La Glòria, apart de bonica, era simpàtica i agradable, i tots dos tenien converses d’hores i hores, explicant-se la vida. Sovint, abans d’anar a dormir, l’Emili li explicava contes que ell mateix inventava, tot acariciant-se les antenes mútuament.

Estaven tan enamorats que un dia l’Emili va demanar-li a la Glòria que es quedés a viure definitivament a la closca de llauna. La Glòria acceptà, així que van continuar el viatge cap al cim del turó plegats, arrossegant la closca entre tots dos i parant de tant en tant vora els tolls que les nits d’hivern gelava, mirant les estrelles plegats i somiant un futur compartit a dalt del turó.

Quan al cap d’un any de cargol van arribar a dalt de tot, eren la parella de cargols més feliç de tot el Montseny. Van decidir quedar-se allà al cim per sempre, i mica en mica van anar redecorant la closca de llauna fins que va acabar sent la closca de cargol més grossa, bonica i envejada d’aquelles terres. Era tan espaiosa que quan l’Emili i la Glòria van tenir el primer fill, els cargols amics que havien anat coneixent des que s’havien instal·lat allà, els van regalar un bressol fet de branquillons perquè hi dormis el cargolet, i encara hi sobrava espai.

I així va ser com l’Emili i la Glòria van viure la resta de la seva vida, envoltats d’amics, de fills i de felicitat. I al cap d’uns anys, quan tot sopant l’Emili explicava als seus cargolets el viatge que de jove havia fet des de baix del turó fins allà al cim, els cargolets l’escoltaven bocabadats i desitjaven poder emprendre el seu propi viatge cap a turons llunyans i terres desconegudes.

---

* tothom sap que els cargols són hermafrodites, però jo, el narrador, suposaré que a certa edat decideixen amb quin dels dos sexes quedar-se.

** jo, el narrador, suposaré que un parell de setmanes de cargol equivalen a un parell d’hores humanes.

les celles no li paraven de créixer

Les celles no li paraven de créixer. Se les afaitava, un cop i un altre. Com més tallava més creixien. Ja li cobrien els ulls, mentre amb una mà se les apartava per a poder veure bé el plànol. Tenia 65 minuts per trobar el punt exacte.
Es va asseure en un banc, tacat pels projectils que els coloms deixaven caure amb precisió.
Es va treure la sabata esquerre per fer-ne caure la pedra que ja feia una estona se li clavava al taló. Començava a ploure.

Massa tard. La localització era inexacte, el punt havia estat marcat amb bolígraf i l’oli de l’entrepà amb el que algú havia embolicat el plànol havia difuminat la marca. La pluja cada cop era més intensa, de les celles en regalimava l’aigua de pluja que li baixava pel front. L’anorak de tàctel verd clar s’anava tornant fosc a mesura que s’anava mullant.

S’aixecà de cop. El punt era inexacte, però la zona era clara: el parc del mirador.
Al fer la primera passa va trepitjar-se les celles. Se les va recollir fent-ne un nus i passant-se-les pel voltant del coll.

Corrent sota la pluja, apartant-se contínuament les celles de davant dels ulls, regalimant aigua i amb el plànol moll i arrugat a les mans va arribar fins a la parada d’autobús. Va agafar el setanta-vuit.

Quan va arribar al parc del mirador ja havia començat a fer-se fosc. El cel grisós era ja quasi negre. Allà al parc la boira començava a enterenyinar l’ambient. Tenia 15 minuts per trobar el punt exacte.

Al parc semblava no haver-hi ningú. Resseguí tot el camí de grava sense detenir-se. Mirava a cantó i cantó buscant alguna ombra amagant-se darrere d’algun arbre, d’alguna roca, o d’alguna d’aquelles estàtues metàl•liques mig rovellades que algun escultor trastocat semblava haver posat allà al mig.

Llençà el plànol al fang, ja no li servia per res. S’apartà les celles cap a darrere les orelles ajudant-se amb les dues mans. I just en aquell moment, a no més de vint metres, va veure l’antídot. Va córrer cap allà, el va agafar amb la mà dreta i el va alçar, com volent-lo mirar a contrallum. Era massa fosc, no podia estar segur que aquell flascó fos de color blau cel i no blau marí. Era el flascó correcte?

Va recollir-se les celles de nou, ara ja de més de tres metres, que arrossegaven fang i brutícia als seus peus. Va somriure, va treure el tap del flascó, i se’n begué tot el contingut d’un glop.

Les celles ara ja no li creixien més, ara ell era metàl•lic. El flascó no era l’antídot. Ara ell era una estàtua més, i no es podia moure. De sobte algú va passar corrent pel seu costat, algú a qui les celles també feien més de tres metres, algú que també buscava el flascó.

Era igual. No calia preocupar-se per si algú altre trobava el flascó de debò i guanyava la competició. Ara ell era una estàtua. Ara tot era indiferent. Ara tenia tota una eternitat per reflexionar què havia fet malament, una eternitat metàl•lica.

ser bona persona és gratis

la farmàcia ambulant

Cada matí a les vuit, a la caravana d’en Jofre Martínez hi sonava el despertador. En Jofre era un home d’uns quaranta anys, de barba negra i profunda, celles denses i uns cabells llargs i despentinats que li tapaven mitja cara. Va deixar de pentinar-se’ls el dia que se li va trencar el mirall de la caravana. No en va comprar cap de nou. No ho creia necessari.

En Jofre era propietari de la única farmàcia ambulant que, entrat el segle XXI, seguia funcionant. La farmàcia-caravana era un carro vell i apedaçat de color fúcsia, i de la part posterior en penjava una creu verda i lluminosa que el seu hàmster Alfonso mantenia il·luminada, tot i que des de feia uns anys l’Alfonso s’havia anat engreixant i la creu ja no feia tanta llum com havia fet anys anteriors. A l’Alfonso cada cop se li feia més pesat pedalar per fer funcionar el generador elèctric.

La farmàcia ambulant d’en Jofre sortia cada dilluns de Barcelona, la capital dels esperitats, com en deia ell, fent referència a les presses i la bogeria amb què vivia la gent de la ciutat. Des de Barcelona anava passant pels pobles de comarques fins a Igualada, i si el temps havia estat favorable i no s’havia entretingut pel camí, el diumenge en Jofre ja tornava a ser a Barcelona, esperant el començar d’una nova setmana.

Apart de l’Alfonso, en Jofre tenia tres treballadors més; en Jesús, en Wong i en Wang. En Jesús era un mico ensinistrat que tan podia estar darrera el taulell dispensant medicaments com a la rebotiga de la caravana preparant fórmules magistrals. Era l’únic amic d’en Jofre i era més llest que una guineu. En Wong i en Wang eren els encarregats d’arrossegar la caravana amunt i avall, lligats amb un arnés de pell de cocodril davant la caravana, i sempre disposats a portar-la on fes falta. Eren dos bessons xinesos que ja feia una vintena d’anys en Jofre havia trobat abandonats prop del riu Llobregat. Els va recollir i els va mantenir, els hi va ensenyar a escriure i a llegir, i en Wong i en Wang sempre li van estar agraïts. En Jofre, però, era incapaç de diferenciar-los entre si.

En Jofre era una mica esquerp amb els clients. Tot i així tenia una clientela fidel, que veien a en Jofre un home bo i de cor pur però de tracte difícil. Sigui com sigui, a cada poble on anava, des de ben d’hora al matí, es formaven cues davant la caravana. Quasi sempre era la mateixa gent, que setmana rere setmana esperaven la farmàcia ambulant d’en Jofre per portar les seves receptes, comprar les papilles del nen, o tan sols comprar una caixeta de juanoles com a excusa per intercanviar quatre paraules amb el bo d’en Jofre.

Entre aquests clients s’hi trobava mossèn Cornelius, un home més aviat peculiar, que els dimarts a la tarda es veia d’amagat amb l’Àgata, la carnissera mamelluda del mercat d’Igualada. Quan el dimarts al vespre mossèn Cornelius tornava a casa seva després de fornicar amb l’Àgata, s’agenollava davant el crucifix del menjador i prometia no tornar a caure a la temptació. Tot i així diuen les males llengües que fins als noranta anys que va viure mossèn Cornelius, no hi va haver dimarts que no suqués el melindro a ca l’Àgata.

Tal com dèiem, en Jofre tenia una bona clientela, a mossèn Cornelius cada dimecres ja li tenien preparada la pomada de les morenes, que el mico Jesús, amb la seva destresa i habilitat galènica, havia formulat i envasat. A la senyora Angelina ja li tenien separada la medicació del cor i a en Vicenç la del colesterol. Quan passaven per Martorell sempre els venia a veure en Fernando, que picant l’ullet demanava dues caixes d’aspirines. En Jofre sempre deia que si en Fernando no s’havia follat a totes les dones de Martorell, no se n’havia follat a cap.

Quan en Jofre, cap allà a les nou del vespre, tancava la caravana, s’ajeia al seu racó preferit i encenia el tabac d’una vella pipa heretada del seu avi. Mentrestant en Jesús preparava el sopar, i en Wong i en Wang paraven taula o anaven a omplir les garrafes d’aigua en alguna font. Es podria afirmar sense por a equivocar-se que la vida d’aquests personatges, fins i tot la de l’Alfonso, el hàmster obès, era una vida feliç. No tenien gaires coses, però tampoc tenien gaires necessitats. De tant en tant en Jofre anhelava l’escalfor d’alguna dona, i tot fumant la pipa del vespre, imaginava com d’avorrit seria tenir una vida sedentària, ancorada en algun poble dels que diàriament visitava. Probablement seria una vida trista i monòtona, per això no acostumava a envejar l’estil de vida de la resta de la gent. Estava satisfet amb la seva pròpia manera de viure.
Per la seva part, en Jesús, tot i ser feliç, sovint recordava l’Amèlia, la mona amb qui havia estat casat i de qui un costipat mal curat es va endur la vida, deixant a en Jesús tan sols els records i una foto esgrogueïda de quan passaven les vacances d’estiu a Camprodon.
Pel què fa a en Wong i en Wang, encara eren massa joves per a plantejar-se com seria la seva vida més enllà de la caravana, i a les nits, quan en Jofre, l’Alfonso i en Jesús s’adormien, treien de sota el matalàs les revistes porques de xinetes despullades amb les que somiaven algun dia beneficiar-se.

Un dia però, un home vestit amb una americana negre, pantalons del mateix color, corbata blau metàl·lic i amb tots els pèls engominats, fins i tot els del pubis, es va presentar a la caravana dient ser advocat del Col·legi de Farmacèutics de Catalunya. Va donar un sobre a en Jofre, i es va acomiadar amb un “fins aviat” que deixava entreveure que el tracte amb aquell home farcit de gomina tot just acabava de començar. Al vespre, sota la llum del flexo i tot fumant la pipa, en Jofre va llegir la carta. Un full firmat pel director del Col·legi de Farmacèutics, escrit a doble espai però amb moltes faltes d’ortografia, demanava el tancament immediat de la farmàcia ambulant d’en Jofre, denunciant l’ús indegut de xinesos i d’animals de companyia. Aquella nit, en Jofre va embolicar el fuet que havia sobrat del sopar amb aquell full. Ni tenia cap intenció de tancar la farmàcia ni tampoc d’entrar en aquell patètic joc d’advocats, lleis i parafernàlies de gent esperitada.

I passaren unes quantes setmanes fins que l’advocat engominat no va tornar a visitar-los. Aquesta vegada amb un requeriment oficial del jutge que ordenava el tancament de la caravana. Aquesta vegada, amb aquest full, en Jofre va embolicar-hi el formatge. Però les visites de l’advocat engominat no es van acabar. En Jofre, que sabia prou bé que les coses de palacio van despacio i que tot això de la justícia era més aviat una cosa lenta, va decidir que seguiria conduint la caravana amunt i avall i que aprofitaria tot el temps que li quedava fins que el jutge ordenés la intervenció policial de la farmàcia ambulant.

Una nit, no gaire més enllà des de l’última visita de l’advocat engominat, mentre dormien a la caravana, estacionada al carrer major de Capellades, en Jofre es va despertar sobresaltat. La caravana s’havia omplert de fum i l’olor a cremat s’havia estès per tot arreu. Va despertar l’Alfons, en Jesús, en Wong i en Wang, i van sortir de la caravana com van poder. Quan van ser fora van veure com les flames consumien la seva casa, la seva feina i el seu futur. No van poder fer-hi res.

Al matí després de l’incendi només quedaven quatre fustes fumejants rodejades de cendres que el vent feia voleiar pel carrer major. Els veïns s’havien congregat al voltant d’aquelles restes. Alguns, clients habituals de la farmàcia ambulant, consolaven i abraçaven l’Alfonso, en Jesús, en Wong i en Wang. En Jofre jeia de genolls tot sol, amb la mirada perduda i les llàgrimes que mullaven la seva densa barba. Volia estar sol. De la seva vida només en quedaven els seus treballadors, que sense farmàcia no podia allotjar ni alimentar.
Una mica més enllà del carrer major, al bar del poble, l’home engominat prenia un cafè i fumava un puro amb dos homes panxuts.

Durant els dies després de l’incident, el mico Jesús, que com havíem dit era més llest que una guineu, anava rumiant quin era el camí que ara havien de seguir. Què havien de fer amb les seves vides. Quina era la continuació. I mica en mica va anar tramant un pla per enganyar els del seguro i fer-s’ho venir bé per treure més diners dels que l’assegurança d’una caravana vella i apedaçada aparentment els hi podia donar.

I ningú sap com s’ho va fer en Jesús, però amb els diners extres que va treure de l’assegurança va comprar un abric de pell de foca per a cadascú, cinc parells de botes d’aquestes peludes per fora, uns quants parells de mitjons gruixuts i cinc bitllets d’avió sense tornada cap al Pol Nord.

A prop d’un dels carrers principals de Najdlauhmn, un poblet petit del Pol Nord, en Jofre, l’Alfonso, en Jesús, en Wong i en Wang van obrir-hi una farmàcia-iglú. Unes quantes cantonades més avall, Kanahami la pastissera, que feia les magdalenes més bones de tot el poble, omplia un cistell amb magdalenes, croissants de pernil i formatge i pastissets de pasta de full per donar-los a en Jofre com a regal de benvinguda al poble.

I les setmanes van anar passant, i així va ser com en Jofre va acabar casat amb Kanahami la pastissera, com en Jesús va fer amics al bar-iglú del poble, on també hi jugaven a dòmino en Wong i en Wang, i l’Alfons apostava a les curses de trineu que passaven per la tele.

I van ser feliços i van menjar paté de foca per molts anys.

poema tal com surt

És el poema de l'absurd,
esdevingut improvisat,
una cervesa reposant,
l'espera i la soledat.

Gent tota semblant,
creguts, la vanitat,
no és pas el camí més curt
no és la radio, és l'absurd.

Llavors què passa, qui ets tu?
no és pas ple, és buit
llavors quan sopes, menges gasolina?
Reposa, respira.

Al glop petit, cal esperar
un altre cop, improvisat
l'aigua vessa del vas buit
és el poema tal com surt.

Rita, la poppie portuguesa

Perquè m'expliques tota aquesta merda si te n'has d'anar sense dir adéu,
perquè somrius quan es creuen les mirades si després de l'última mirada has fugit
i tot farcit de guiris arrebossats
i un mejicano californiano
yeah, man, from Calexico

No té cap sentit,
Dynamite Walls
contain us

looking for astronauts?

obrigado,
muito obrigado

quan fa vent esternudo

i de cop fa molt vent i esternudo i esternudo i esternudo i el fred se'm posa a dins i esternudo un altre cop. Després penso que tot el què escric es pot classificar amb una cara que riu i un altra que plora, i esternudo de nou.

per sopar faig patata bullida, però la trec massa aviat de l'olla i queda mig crua. Quan la mossego fa crec crec, i hi poso 25 mil·lilitres d'oli perquè no quedi tan eixuta. Resulta que també obro una llauna de sardines petites, i esternudo, sardinetes. I és que un sopar amb només patata bullida no té cap sentit. Tampoc tindria sentit sense un iogurt natural per postres. La gent que compra iogurt asucarado no mereix viure.

i després em presenten una noia, per sort m'he posat el jersei negre perquè tenia fred, si em veiés amb samarreta pensaria qui sap què, què sap qui, que pensi el què vulgui, qui pensa el què vol, i esternuda de nou. Doncs jo dormo sense samarreta perquè si tinc fred em pugui tapar, sempre i quant el despertador soni mil milions de vegades en intervals de cinc minuts fins que em digno a parar-lo. Quan obro la porta de l'habitació ja és tard, tothom està despert, i em bec un te que vaig portar d'Irlanda, menjo dues torrades amb oli i sal, i dos tallets de formatge amb un tallet de codonyat al damunt de cadascun.

fragments de llibreta; Chet Baker

principis del 2007:

CHET BAKER

I fall in love too easily, I fall in love too fast.
Senyor Baker, vostè tenia raó, llàstima que (o sort) (no meva) (seva) vosté cardés cada dia al sortir del jazz club. Fer-se el melancòlic ara ja no sorgeix efecte. A més vostè era un hipòcrita i un cony de yonki. Però ja se sap, els macarres triomfen.
El més horrorós de tot és que com més temps passa més difícil en serà aconseguir-ne una, no?
No em respongui, no vull consells d'un mort.

HAYDEN

HAYDEN. Dissabte 17. Sala Apolo. 21h.

més merda sentimental

Records inesborrables, qui sap si compartits, un moment de tendresa fora de la solitud que normalment la compon. Música en tots els racons del meu cervell, desitjant la vida quan només semblava ser un dia qualsevol. I és que tots els dies qualsevols haurien de ser la vida, assaborir els moments més absurds perquè qui sap si acabaran convertits en un record inesborrable, qui sap si compartit.

Així ara doncs només em queda esperar, esperar el no res, perquè coneixedor dels límits no és pas possible sobrepassar-los, així doncs el record només és un conjunt de fotogrames que s'aniran omplint de pols i que jo desenterraré quan en senti la necessitat. Records inesborrables, qui sap si compartits.

merda sentimental

Pi 20: una litovel
Pi 19: i gent que estimes,
Pi 18: un kebab
Pi 17: i sentiments que afloren;
Pi 16: una abraçada.
Pi 15: rovellons,
Pi 14: i el bosc,
Pi 13: la brasa,
Pi 12: i gent que estimes,
Pi 11: pa torrat
Pi 10: i la foscor;
Pi 09: milers d'estrelles.
Pi 08: una setmana:
Pi 07: dimarts i dijous.
Pi 06: records per sempre,
Pi 05: presències desitjades
Pi 04: i per desitjar.
Pi 03: la vida:
Pi 02: (i) el millor joc
Pi 01: de la història

no vull que em convencis

Converses impossibles; impossible parlar-hi. La ràbia que t’ennuvola la ment i que voldries poder controlar. Hi penses, inspires i expires. És difícil no caure en la trampa de la provocació, el què ells busquen, un equip contra tu. Finalment te’n vas a dormir, esperant no recordar-ho demà i que tot flueixi com sempre.

senyor Jacinto; frases cèlebres

El senyor Jacinto ja deu tenir més de 80 anys, és el veí del 3r pis, i quan et diu adéu sempre fa OK amb la mà. El senyor Jacinto és un filòsof sense voler ser-ho. Reflexiona sobre la vida quan te'l trobes a l'ascensor, i sempre et deixa anar alguna de les seves frases, que amb més o menys sentit, fan gràcia:

Primero eres tu, después tu, y luego, si sobra: para ti.

Veient l'esquela d'un veí que s'havia mort, penjada a l'entrada del replà, em va dir: Sabes porqué se ha muerto? ... Porque estava vivo.

o passejant per una fira d'antiguitats: Si te lo vendes, ya no lo tendrás.

El senyor Jacinto sempre riu, mai està trist, i de jove, pintava quadres.

aviat, aviat

Amb 11 cançons i uns 30 minuts de durada, "Marina, tu no fas nosa" serà el nom del nou disc de Moonlight Singers, després de més d'un any de diumenges (i dissabtes!) a la tarda fabricant cançons instantànies. Així doncs només ens falta pensar en una caràtula prou decent per posar-nos a fabricar en sèrie el nou disc, que modèstia apart, és un disc de hits. No hi ha cap cançó per omplir temps, no, no, és un disc com Déu mana. La tirada inicial serà de tretze mil millons d'exemplars, o potser només vint o trenta. Encara està per veure.

Llista de cançons:

01 El copdeporta orgullós de tota ment oculta (Amb greu satisfacció)
02 Marina, tu no fas nosa
03 La bombolla d'en Vicenç
04 El carter s'ha mullat perquè plou
05 L'embús
06 El Pallasso Bipolar
07 El camí més curt
08 Cadàvers a contrallum
09 A song about the jungle (Cuidado!)
10 Menja-sugus
11 La vella del fons mar

Comença a escoltar-lo


P.D.: Plou un ou

kaydvcfnsk kdbc jdbc. uevbb!

Invento idiomes, espero el tren. Invento persones, espero la ment. Que la ment desperti, o que assenyali ben lluny, que l'horitzó separi qui em coneix i qui no. Que de tot plegat no en resti ni la més absurda passió.

Ah!, tu ho saps!; la vida només són records; el temps no es para: 1, 2, 3.... Invento idiomes, espero el tren. Ara és un record, no t'esberlis el cap, no els oblidis pas: viure dels records i fer-ne de nous. 1, 2, 3...

si vols ser tu, torna enrere.

Música per a simis. NO sé pas què vull, perquè he decidit, o tot plegat s'ha decidit sol. Dubtes, conclusions, esperes i de tot plegat, només un record d'odi. L'odi no és bo, llavors toca resignació, acceptació, inspiració i expiració. Seu, pensa, era jo o volia ser un altre. Quan sóc jo no vull, i quan vull no ser-ho tant me fa. La PREGUNTA és quan sóc MÉS jo, quan deixo fer, o quan busco ser qui no sóc normalment, que de totes maneres pot ser el meu veritable JO: És a dir; deixar-lo sortir.

Crec que prefereixo veure com es panseixen totes les flors del meu jardí de plastilina abans que mirar de reüll allò que mai seré o que de moment no vull ser.

404 euros per un pollastre a l'ast

CHA CHA CHA CHA

Tot és ple, tot és buit, i el mosquit s'escapa d'entre els dits i no mor esclafat, és el destí, l'ha salavat, i a mi no, a mi m'ha enterrat.

Tot és sec, tot és mort, tot és un desert on abans hi havia mil bolets, que n'omplien fiambreres o en feien estofats.

El mal retorna quan l'havies quasi oblidat, quan ho creies solucionat només t'havies avançat.

Sempre hi ha situacions, però, a considerar, que les hauriem de meditar. Com hi he anat a parar;

I la pluja ha mogut el meu destí, com? ves a saber. L'Imprevist, tot de sobte, i un monstre nu cridant des d'un balcó sobre el meu entrepà de xistorra veient com l'aigua ja no s'empassa per les clavegueres i s'emporta tota la merda del carrer. I em desperto allà estirat, en aquell lloc que no és meu, i no en vull marxar. M'agrada temptar la situació, fer el què no faria si no hagués plogut, allargar-ho al màxim. Potser per veure la seva reacció, per veure si fa cara de dubte o simplement somio i m'invento tot allò i ni tan sols ha plogut, o fa sol, o no és de nit, potser és de dia, infinites combinacions.

CHA CHA CHA CHA

CACTUS TOMÀS

El Cactus Tomàs
espera,
solitari al desert immens,
a què el vinguin a
buscar
Quan s'avorreix compta
grans de sorra

la bombolla d'en Vicenç

A vegades, sense saber molt bé perquè, apareixes en algun racó del món desconeixent com has anat a parar fins allà.

Avui a la tarda m'he despertat al mig d'una sala, rodejat de gent que m'importava més aviat poc i parlant de coses que no m'inspiraven més que avorriment o ganes de riure per no plorar. I és que a vegades et deixes portar pel joc, pel no pensar, pel seguir el camí marcat, el dels altres, que creus teu. Hi ha qui, com jo, es desperta de tant en tant i es pregunta què hi fa allà i quin sentit té ser-hi. No és el meu camí, és el dels altres, però per por, o pel no pensar, l'acabo seguint. I després en fujo, però hi torno a entrar, i en torno a fugir, i al final, busco refugi sota qualsevol teulada, d'aquestes d'uralita, que amb un cop de vent se'n va volant.

És com la bombolla d'en Vicenç, la bombolla que rebenta quan bufa el vent, la bombolla que vola quan ningú la veu. Quan ningú s'hi fixa en Vicenç s'adorm, i quan es desperta tot el què importa és mort.

a Irlanda hi viu bona gent

Les èlfiques noies de cabellera pèl-roja, les dones grans que t'ajuden a trobar la parada correcta de l'autobus, els desconeguts et donen conversa i la música tradicional irlandesa comparteix amb la Guinness totes les nits als pubs. El cel és gris però els carrers són plens, sota les caputxes la gent camina pels carrers de Dublin mentre la fina pluja nomès et mulla les ulleres. I quan marxen els núvols els parcs s'omplen de gent enyorada de sol.

Allà l'herba hi creix fins a les teulades, el verd tenyeix qualsevol mirada a l'horitzó. Un te després d'un dinar, o una cervesa a qualsevol hora.

Pots travessar l'illa amb autocar i passejar pels Cliffs of Moher, 200 metres de precipici fins al mar i el vent que et colpeja la cara.

Seus a l'autocar, escrius unes línies, mires l'arc de sant martí. Visites obligades o passejades pel jardí botànic desitjant compartir aquells moments amb alguna preciosa irlandesa. Els esquirols s'apropen fins als teus peus acostumats ja als encontres amb humans.

I tornes cap aquí després de sis dies prou intensos per ser a ser recordats i prou relaxants com per oblidar que les responsabilitats i obligacions ancoren la teva vida.

fa sol sense cap sentit

Aquesta és la història d'un nen,
d'un nano que tirava pedres als ocells.
- No els hi tiris pedres - li deia la gent.
- És el què es mereixen - responia ell.

Pots matar els coloms, no pas els pardals.
Els coloms són grisos i lletjos,
són la causa de tots els mals,
mata els coloms però recull-ne els restos.

¿hollywood ending?

la dona del bosc

Al mig del bosc més dens de les grans muntanyes és on vivia la dona del bosc. Hi ha qui diu que la dona del bosc tenia més de 300 anys però que la seva aparença era la d’una preciosa noia de vint, doncs no envellia mai. Fos com fos, ningú que l’hagués vist alguna vegada va poder explicar-ho; diuen que si la miraves als ulls et converties en una galleda plena d’aigua que ella faria servir per regar les plantes del seu bonic jardí.

La casa de la dona del bosc era més aviat petita, de fusta, i amb una xemeneia que sempre treia fum, doncs es veu que la dona del bosc es passava el dia cuinant i fent pastissos. De tant en tant se’n anava a passejar pel bosc a recollir fruites pels seus pastissos o a omplir el càntir al rierol que baixava des de La Muntanya. Quan els animals la sentien venir s’amagaven darrera els arbustos, sota les pedres o ben amunt als arbres, tot i que sempre n’hi havia algun que volent comprovar si de debò era tan bonica com es deia, la mirava un segons, i en encreuar-se les mirades acabava convertit en una galleda d’aigua.

A la dona del bosc li sabia greu que tot ésser que la mirés acabés convertit en una galleda, per això sempre que sortia a passejar feia sonar una campaneta perquè tothom s’amagués i apartés la vista d’ella. Precisament perquè mai tenia companyia i no podia parlar amb ningú, es passava els dies fent els pastissos que només ella tastava, i xiulant cançons inventades per evitar pensar en la soledat. A la nit però, quan tot era fosc, plorava abraçada al coixí preguntant-se si fins la fi del món viuria sense poder parlar amb ningú.

Cap al migdia, sempre a la mateixa hora, treia el primer pastís del dia del forn i el deixava a l’ampit de la finestra perquè es refredés. L’olor del pastís travessava boscos i valls, i no hi havia cap animal que no desitgés tastar-lo. Tots sabien, però, que acostar-se a la casa de la dona del bosc era cosa perillosa.


Sota La Muntanya, dins d’una gran cova, hi vivia el monstre de les valls. Era un monstre gegant, lleig i brut. Era envejós i despietat, però feia temps que ningú el temia perquè es passava els dies dormint dins la gran cova. Des de feia un temps, però, cap al migdia una olor el despertava, i per molt que ho intentava, no podia tornar a adormir-se. Era l’olor dels pastissos de la dona del bosc, que enamorava fins i tot als monstres més dolents d’aquelles terres. El monstre, però, que tenia encara més anys que la dona del bosc, ja sabia que acostar-se a la dona era ben perillós, i com que no volia acabar convertit en molts litres d’aigua dins una galleda, es tapava el nas amb les seves mans de monstre boig i intentava dormir.

Hi va haver un dia que el monstre de les valls no va poder aguantar-se més. I quan al migdia l’olor de pastís el va despertar, va sortir de la cova tot decidit a acabar amb el problema. A mida que s’acostava a la casa de la dona del bosc l’olor era més intensa, i tot bavejant, un riu de saliva anava quedant darrere les seves passes. Quan finalment arribà a la casa de la dona de seguida va veure el pastís a la finestra. La dona del bosc no hi era, així que el monstre va agafar el pastís, se’l cruspí tot sencer, i se’n tornà cap a la cova. Va dormir completament satisfet durant una bona estona.

Quan la dona del bosc va veure que el pastís ja no hi era, se’n anà cap a la cuina i en va fer un altre. Després de tants anys havia aprés a no preocupar-se de coses tan banals com la desaparició d’un pastís. Era estúpid preocupar-se’n si en podia fer un altre. I així ho va fer.

Quan l’olor del nou pastís s’escampà pel bosc, el monstre de les valls es despertà. De nou es decidí a acabar amb el problema. Tornà cap a la casa de la dona del bosc, i veient que el pastís no estava custodiat, se’l cruspí i se’n tornà cap a la cova a dormir.

La dona del bosc, quan va veure que el nou pastís també havia desaparegut, va decidir que per aquell dia ja n’hi havia prou, i que demà ja en faria un altre. I així ho va fer. L’endemà al migdia un altre pastís es refredava a l’ampit de la finestra, i una altra vegada el monstre de les valls se’n anà fins a la casa de la dona i es menjà el pastís aprofitant que la dona del bosc estava entretinguda en algun altre lloc de la casa.

Quan la dona del bosc va veure que el pastís havia tornat a desaparèixer, es va començar a preguntar si era cosa màgica o si algú s’atrevia a robar-li els seus pastissos. Però bé, no calia donar-hi més voltes, així que va fer un altre pastís, que tan bon punt va començar a refredar-se a l’ampit de la finestra va fer llevar el monstre de les valls, que amb grans passes va anar cap a la casa de la dona del bosc i se’l cruspí.

I així van passar unes quantes setmanes, sense que la dona del bosc tastés cap dels seus pastissos, i amb el monstre de les valls menjant-ne uns quants cada dia. I tants en va menjar que es va convertir en un monstre obès, diabètic i addicte als pastissos de la dona del bosc. Per altra banda, la dona del bosc ja s’havia adonat que era el monstre de les valls qui devorava els seus pastissos, doncs un dia, amagada entre els arbustos, va poder veure com el monstre engolia de cop un dels pastissos. Tot i així, ella continuava fent-los. Saber que algú es menjava els seus pastissos amb tant de fervor la feia sentir bé, i tot i que sabia que no podria parlar mai amb el monstre de les valls perquè aquest es convertiria en una galleda d’aigua si la veia, continuava cuinant pastissos.

Ara, a les nits, la dona del bosc ja no plorava abraçada al coixí. Ara xiulava cançons inventades fins que es quedava adormida.

Era tanta la felicitat de la dona del bosc que hi va haver un dia que va decidir fer cinc pastissos de cop perquè el monstre de les valls estigués ben satisfet. Així que un cop cuinats els va deixar a l’ampit de la finestra. El monstre de les valls es va despertar sobresaltat, l’olor era encara més forta que els altres dies. I tot i haver-se convertit en un monstre obès, pesat i lent, de seguida va ser davant dels cinc pastissos a la casa de la dona del bosc. Amb només cinc segons, un per a cada pastís, se’ls va haver menjat tots i se’n tornà cap a la cova. Aquesta vegada però, de camí cap a la cova, va començar a sentir-se marejat. Tants pastissos al seu estómac i tant de sucre corrent per les seves venes no podia ser bo, i amb un cop que va fer tremolar les muntanyes va caure inconscient al terra.

I allà al terra va quedar reposant el monstre de les valls durant un bon temps. Els ocells feien nius entre els seus cabells i els conills feien caus a les seves fosses nasals. I la dona del bosc tornava a estar trista perquè durant tot aquell temps ningú es menjava els seus pastissos. Ella continuava cuinant-los, i sobre l’ampit de la finestra reposaven varies columnes de pastissos, un sobre l’altre, que s’havien anat acumulant sense que ningú se’ls mengés.

Un dia però, tota decidida, la dona del bosc va decidir acostar-se cap a la cova del monstre de les valls per esbrinar perquè aquest ja no es menjava els pastissos que ella cuinava. I com era d’esperar, la dona del bosc va trobar-se el monstre a mig camí, inconscient al terra, i amb una família de nans fent picnic damunt de la seva panxa immensa. Aquests, tan bon punt van sentir la campaneta que la dona del bosc feia sonar per avisar a tothom que s’amagués, van fugir corrents. Quan la dona del bosc va veure clar que el monstre de les valls estava inconscient, i que ni que s’hi acostés aquest no despertaria, s’hi apropà sense temor a què el monstre de les valls es convertís en galleda d’aigua.

I durant uns quants dies, la dona del bosc restà asseguda vora el monstre de les valls, fent-li fregues, besant-li el front, i xiulant-li cançons inventades a l’orella. Però aquest no despertava, i de la tristor i de tants dies sense menjar ni moure’s de costat del monstre, la dona del bosc es desmaià abraçada al monstre.

Tots dos allà adormits al mig del camí, i tots dos somiant, l’un amb l’altre. En els seus somnis, el monstre de les valls recollia flors de la vora del camí i en feia una ram per donar-lo a la dona del bosc, amb qui estava feliçment casat. En els seus somnis, la dona del bosc seia a costat del monstre de les valls, en una clariana del bosc, tot menjant un pastís de fruites que ella havia cuinat, i parlant de com de bonic era el bosc a la primavera. En els seus somnis, ningú es convertia amb galleda d’aigua.

Al cap d’uns dies el monstre despertà, i sobresaltat es trobà la dona dels bosc adormida i abraçada al seu coll. Després d’uns segons de pànic s’adonà que com que la dona tenia els ulls tancats ell no s’havia convertit en galleda d’aigua, doncs només t’hi converties en mirar els seus ulls.

El monstre no s’aixecà del terra, captivat per la bellesa de la dona del bosc passà dues setmanes observant la perfecció de la seva cara, els seus cabells llargs, i notant l’escalfor del cos de la dona abraçat al seu coll. Desitjava passar l’eternitat amb ella, sentir la seva veu que ningú encara havia sentit, i deixar la vida de monstre per convertir-se en l’amant perfecte que tota dona hauria desitjat. Era conscient però, que en el moment en què la dona es despertés i es creuessin les seves mirades, ell es convertiria en una miserable galleda d’aigua.

De cop, al monstre de les valls se li va ocórrer una idea, i sense plantejar-s’ho més de dues vegades, arrencà la branca d’un arbre proper i fent palanca es va treure els ulls. Els seus globus oculars caigueren a terra i marxaren rodolant camí avall. Ara per fi, podria despertar a la dona del bosc. Així que acariciant els cabells de la dona, i xiulant-li cançons de monstre inventades, aconseguí despertar-la.

La dona del bosc, en despertar i veure el monstre davant seu, de seguida apartà la vista d’ell desitjant no convertir-lo en una galleda d’aigua com havia convertit a tants i tants animals sense voler. El monstre, però, ara sense ulls, i amb veu de monstre enamorat li explicà que ja no s’havia de preocupar, que s’havia arrencat els ulls, i que per fi podrien menjar pastissos plegats i compartir tots els dies que restaven fins a la fi dels temps. La dona del bosc, que per primera vegada sentia que ja no estava sola, s’acostà als llavis gegants del monstre de les valls, els besà, i sentí per primera vegada a la seva vida l’alè d’algú altre a la seva cara, i va saber que ja mai més ploraria a les nits.

jo baixo aquí

Hi ha coses i noies a les que hi renuncies mil vegades, d'aquelles que dius "des d'avui ja no hi pensaré més". Però si és d'aquelles coses que sovint les veus passar, tot i no poder-les tenir, els pensaments tornen, i quan algú et pregunta "però tu no hi havies renunciat?" respons "jo??".

Tot i així sempre hi ha un dia en el que t'adones que la renuncia ha de ser definitiva, o que com a mínim hauria de ser-ho i per tant s'ha de fer tot el possible per dur a terme aquesta renuncia. Que ja n'hi ha prou d'estar encantat creant futurs impossibles, situacions estúpides i modelant la seva personalitat al propi gust tot i sabent que a la pràctica la probabilitat de què sigui així és zero. Idealitzar vaja.

when the day is done

When the day is done
Down to earth then sinks the sun
Along with everything that was lost and won
When the day is done.

When the day is done
Hope so much your race will be all run
Then you find you jumped the gun
Have to go back where you began
When the day is done.

When the night is cold
Some get by but some get old
Just to show life's not made of gold
When the night is cold.

When the bird has flown
Got no-one to call your own
Got no place to call your home
When the bird has flown.

When the game's been fought
Newspapers blow across the court
Lost matches sooner than you would have thought
Now the game's been fought.

When the part is through
Seems so very sad for you
Didn't do the things you meant to do
Now there's no time to start anew
Now the part is through.

When the day is done
Down to earth then sinks the sun
Along with everything that was lost and won
When the day is done.

(Nick Drake)

mirades

A vegades passa que necessites saber què està pensant en un determinat moment, i així poder seguir pel camí correcte, o fugir enrere. Si coneixes la persona de qui vols saber-ne els pensaments pots arribar a preguntar-los-hi. Probablement et mentirà. Si no la coneixes, i és d'aquelles persones amb qui intercanvies mirades al tren o a la biblioteca, necessites l'interpretador de mirades, o comprar pensaments, o un pack amb les dues coses per estar ben segur de no cagar-la estrepitosament i poder fer el pas correcte. I es que les mirades són ambigües, especialment si ets una d'aquelles persones indecises i no massa segures que s'ho pensen tot dues vegades. M'està mirant perquè jo miro?, i pensa, òstia, aquest tio em mira, o mira perquè vol mirar?, i si també es pregunta si jo miro perquè ella mira i penso òstia, aquesta tia em mira, o si miro perquè vull mirar?

time after time

ara plou

Quan a Barcelona plovia, en Manel corria per intentar que aquella aigua infecte, que arrosegava tota la merda flotant, no li mullés el crani. Quan a Casa plovia, en Manel corria per no mullar-se el crani, o no corria.

#20

I got a broken face

Quan era petit creia que al 2007 la medicina hauria avançat tant que tot es podria curar.

- Doctor, em fa mal el pàncrees.
- Un altre vegada Manel? Que no es cuida?
- A vegades menjo fuet.
- Bé, li receptaré un altre pàncrees.
- Vale.
- Però faci'm el favor de cuidar-se una mica més.

les barbes estan de moda

En 6 metres quadrats l'Home escoltava el "Come On Die Young" de Mogwai tot bevent una cervesa mexicana i repassant uns apunts que algú li havia dit que eren importants. El conjunt de totes 3 coses donava un cert grau de sofisticació a la nit de diumenge. Probablement qualsevol noia intel·ligent i atractiva hagués caigut als seus peus veient -lo en aquella situació, fent-se l'interessant i rascant-se la barba de tant en tant fent com que pensava coses d'intel·lectuals. Uns dies abans un amic seu li havia dit: "Les barbes estan de moda".

Potser si que ho estaven, de moda, com ho estaven moltes altres coses. En tot cas això no era el què preocupava a l'Home. L'Home estava preocupat perquè els diumenges sempre ho estava. La seva vida podia ser un mar sense onades o una pedra d'aquestes fines i erosionades per l'aigua que la gent recull absurdament (l'Home també les recollia), però res podia evitar que els diumenges fossin dia de preocupació.

Quan l'Home estava content, acostumava a pensar que les coses sempre es solucionen soles. De fet, tenia tota una teoria al respecte. Creia que quan et ronda un problema pel cap, és millor no pensar-hi, perquè ja es solucionarà sol. Mai però, s'havia de pensar que les coses es solucionarien soles, perquè llavors no ho feien. És a dir, si creus que es solucionarà sol, no es solucionarà. Simplement no has de creure res, sinó resignar-te a acceptar el problema, és llavors quan casualment apareixerà algú o alguna cosa que el solucionarà.

Quan l'Home estava trist, es feia una llista mental dels problemes que tenia. Alguns eren absurds, alguns més greus, i d'altres ni existien. Però sigui com sigui l'Home intentava batre cada setmana el rècord de problemes per intentar sentir-se l'home més desgraciat del món. Però no passa res, perquè si l'endemà estava content, els problemes es solucionaven sols.

"I al final què?", preguntava la gent a l'Home. "Al final, l'única cosa important és mantenir en equilibri el balanç de dies contents i dies tristos". I com si fos una sentència quasi filosòfica digne d'un manual d'autoajuda, l'Home apagà el llum de l'escriptori, es rascà la barba, i se'n va anar a dormir.

she is in my head i un dia assolellat

Corre Manel, treu-li la pols, tornem als orígens. Bé, no fa tant de temps que "The Rising Tide" va caure a les meves mans, i més tard el "Diary", però es que jo sóc poc temps, així que relativament fa un bon tros. I tot plegat mentre la pizza s'escalfa al forn. A vegades quan l'obro (el forn), se m'entelen les ulleres. Baf, en dèiem.



Origen 2
Origen 3

Al terrat de casa l'àvia

Al terrat de casa l'àvia
no hi neva ni hi plou,
però en Tomàs i en Bryan
hi prenen el sol.

Des d'aquí es veu tota la ciutat - digué en Bryan
Tot això abans eren camps - digué en Tomàs

Al terrat de casa l'àvia
no hi neva ni hi plou.

The Moonlight Singers

Més d'una vegada algú m'ha dit: és millor fer una sola cosa i fer-la bé. Altres som més de fer-ne moltes, i si es pot, amb un mínim de dignitat. Així doncs, apart d'altres coses que un home modest pot fer en la seva vida, jo i un home a qui li agraden els gats intentem fer cançons. En genaral són cançons de diumenge a la tarda (diumengealatarda). Sempre d'una forma autodidacta, i sense gastarnos els quartos amb intruments d'alt standing.

Feta la introducció, anem a l'objectiu: Si voleu ser més feliços visiteu-nos i escolteu-nos

forat fosc

Molts dies dins el mateix forat fosc, donan't-hi voltes, el mateix escenari, destruint els dies, les hores i els pensaments ingenus, és tard sempre, cada dia, de manera constant.

Només surto del forat fosc per mirar Futurama i per provar de tocar un fragment de Peaches En Regalia amb un petit xilòfon de colors. Futurama és genial, Futurama és bo. Bo de debó. Ni és vulgar ni cal treure's el jersei negre de coll alt per mirar-ho assentat des del sofà. Es pot mirar tot bebent un te amb tres gotes de llimona i dues de llet, amb texans, pantalons de pana, camisa i corbata o batin de seda vermella d'importació. Ets pots comprar els DVD's si treballes al migdia, o pots comprar dues bosses de 250 grams de te de Colòmbia i escoltar com s'escalfa l'aigua dins el pot metàl·lic damunt els fogons durant la mitja part.

Al vespre, quan surts de nou una estona del forat fosc, pots provar de colpejar el xilòfon amb totes les ganes que et quedin. Si toques les notes agudes massa estona se't posen dins del cap, et tornes boig, i necessites mirar un capítol de Futurama, però com que no has comprat els DVD's perquè vas preferir comprar dues bosses de 250 grams de te de Colòmbia, no pots mirar cap capítol, i decideixes que durant 5 minuts tocaràs només notes greus, que tampoc és tan trist, a menys que toquis moltes notes sostingudes.

El que més ràbia ens fa a la gent que vivim dins un forat fosc, és la gent que fa veure que també està dins un forat fosc, però que en realitat viuen en una gran esplanada sota la llum dels grans fluorescents. Et diuen que estan farts de viure en un forat fosc i es queixen i expliquen com de dura és la seva vida, però en realitat, si estiguessin en un forat fosc veritable no s'atrevirien a dir que la vida és dura (jo no ho dic mai seriosament, només quan no sé que dir), i sabrien que la gent que viu en un forat fosc mira Futurama, toca el xilòfon al vespre, tenen dues bosses de 250 grams de te de Colòmbia dins l'armari, i el congelador ple de molles de pa que sovint s'incorporen dins els glaçons i suren dins el got un cop el glaçó és incorporat a la beguda i es desfà.

Enceto, encetes, encetem

Jo tenia un altre blog. Era més aviat seriós i fosc, i poca gent en tenia la direcció. En realitat, poques vegades hi escrivia. L'altre dia em vaig dir, Manel Juvé, t'has de fer un nou blog. I aquest és el blog, o projecte de blog.

Per cert, no em dic Manel Juvé.