Quan l’Alfonso, després de tota una nit de festa, va posar les claus al pany, una flaire a menjar li arribà a través la porta. Va acabar d’obrir-la, va travessar el rebedor, i féu cap a la sala d’estar. De fons sonava una cançó de Georges Moustaki, Les Eaux de Mars. La seva família estava immòbil al sofà. El seu pare estava arrebossat amb farina de galeta i una miqueta de sal i julivert, la seva mare coberta de salsa de tomàquet amb una punteta de sucre per matar l’acidesa, i el seu germà petit estava adobat amb vinagre, herbes aromàtiques, i atravessat per un filferro. S’havien quedat fregits al sofà.
L’Alfonso s’assentà al sofà que quedava lliure. Tancà els ulls, agafà aire, l’expulsà lentament, i va esperar que acabés de sonar la cançó de Georges Moustaki.
Una poma verda àcida va caure del sostre. Va mossegar-la, sense pelar-la, sense passar-hi una mica d’aigua. El gos que mai havien tingut se li ajagué als peus. L’Alfonso l’acaricià, li pentinà el pèl, s’arrencà el dit polze de la mà dreta i el donà al gos perquè el rosegués. Amb l’altra mà va engegar la tele. Feien les notícies; Un altre cop els trens havien deixat de funcionar. Cada dia era igual. La rutina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada