la melòdica de la visió

Ni molt menys, observava el vent passar, i quan en feia tant, de vent, només passaven desgràcies. Ja les esperava, per això s'embolicava ben embolicat amb la bufanda negra.

L'espera es feia eterna i les probabilitats d'un "si" eren minses. Les peres són fruites melancòliques, ja ho havia dit, i els vidres eren tan prims que trontollaven quan el vent bufava.

Ella era tan fràgil i cristal·lina com un cristall de gel surant entremig dels anells de Saturn, tan delicada com l'espuma de dalt de tot del cafè amb llet.

Si n'estava cansat d'esperar.
Algunes paraules, la seva mà.
Recordant petits detalls de felicitat eterna.
Absent dins el forat, la meva vida i la meva esquena.