Records inesborrables, qui sap si compartits, un moment de tendresa fora de la solitud que normalment la compon. Música en tots els racons del meu cervell, desitjant la vida quan només semblava ser un dia qualsevol. I és que tots els dies qualsevols haurien de ser la vida, assaborir els moments més absurds perquè qui sap si acabaran convertits en un record inesborrable, qui sap si compartit.
Així ara doncs només em queda esperar, esperar el no res, perquè coneixedor dels límits no és pas possible sobrepassar-los, així doncs el record només és un conjunt de fotogrames que s'aniran omplint de pols i que jo desenterraré quan en senti la necessitat. Records inesborrables, qui sap si compartits.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada