les celles no li paraven de créixer

Les celles no li paraven de créixer. Se les afaitava, un cop i un altre. Com més tallava més creixien. Ja li cobrien els ulls, mentre amb una mà se les apartava per a poder veure bé el plànol. Tenia 65 minuts per trobar el punt exacte.
Es va asseure en un banc, tacat pels projectils que els coloms deixaven caure amb precisió.
Es va treure la sabata esquerre per fer-ne caure la pedra que ja feia una estona se li clavava al taló. Començava a ploure.

Massa tard. La localització era inexacte, el punt havia estat marcat amb bolígraf i l’oli de l’entrepà amb el que algú havia embolicat el plànol havia difuminat la marca. La pluja cada cop era més intensa, de les celles en regalimava l’aigua de pluja que li baixava pel front. L’anorak de tàctel verd clar s’anava tornant fosc a mesura que s’anava mullant.

S’aixecà de cop. El punt era inexacte, però la zona era clara: el parc del mirador.
Al fer la primera passa va trepitjar-se les celles. Se les va recollir fent-ne un nus i passant-se-les pel voltant del coll.

Corrent sota la pluja, apartant-se contínuament les celles de davant dels ulls, regalimant aigua i amb el plànol moll i arrugat a les mans va arribar fins a la parada d’autobús. Va agafar el setanta-vuit.

Quan va arribar al parc del mirador ja havia començat a fer-se fosc. El cel grisós era ja quasi negre. Allà al parc la boira començava a enterenyinar l’ambient. Tenia 15 minuts per trobar el punt exacte.

Al parc semblava no haver-hi ningú. Resseguí tot el camí de grava sense detenir-se. Mirava a cantó i cantó buscant alguna ombra amagant-se darrere d’algun arbre, d’alguna roca, o d’alguna d’aquelles estàtues metàl•liques mig rovellades que algun escultor trastocat semblava haver posat allà al mig.

Llençà el plànol al fang, ja no li servia per res. S’apartà les celles cap a darrere les orelles ajudant-se amb les dues mans. I just en aquell moment, a no més de vint metres, va veure l’antídot. Va córrer cap allà, el va agafar amb la mà dreta i el va alçar, com volent-lo mirar a contrallum. Era massa fosc, no podia estar segur que aquell flascó fos de color blau cel i no blau marí. Era el flascó correcte?

Va recollir-se les celles de nou, ara ja de més de tres metres, que arrossegaven fang i brutícia als seus peus. Va somriure, va treure el tap del flascó, i se’n begué tot el contingut d’un glop.

Les celles ara ja no li creixien més, ara ell era metàl•lic. El flascó no era l’antídot. Ara ell era una estàtua més, i no es podia moure. De sobte algú va passar corrent pel seu costat, algú a qui les celles també feien més de tres metres, algú que també buscava el flascó.

Era igual. No calia preocupar-se per si algú altre trobava el flascó de debò i guanyava la competició. Ara ell era una estàtua. Ara tot era indiferent. Ara tenia tota una eternitat per reflexionar què havia fet malament, una eternitat metàl•lica.