la bombolla d'en Vicenç

A vegades, sense saber molt bé perquè, apareixes en algun racó del món desconeixent com has anat a parar fins allà.

Avui a la tarda m'he despertat al mig d'una sala, rodejat de gent que m'importava més aviat poc i parlant de coses que no m'inspiraven més que avorriment o ganes de riure per no plorar. I és que a vegades et deixes portar pel joc, pel no pensar, pel seguir el camí marcat, el dels altres, que creus teu. Hi ha qui, com jo, es desperta de tant en tant i es pregunta què hi fa allà i quin sentit té ser-hi. No és el meu camí, és el dels altres, però per por, o pel no pensar, l'acabo seguint. I després en fujo, però hi torno a entrar, i en torno a fugir, i al final, busco refugi sota qualsevol teulada, d'aquestes d'uralita, que amb un cop de vent se'n va volant.

És com la bombolla d'en Vicenç, la bombolla que rebenta quan bufa el vent, la bombolla que vola quan ningú la veu. Quan ningú s'hi fixa en Vicenç s'adorm, i quan es desperta tot el què importa és mort.