Final de capítol. He fet el què no em veia en cor de fer. Veure's en cor? Verse en corazón? Uff....
Bueno, doncs això, estimat diari, bla bla bla. I si em pregunten quina cara ha fet quan li he dit diré que no ho sé, que no li mirava els ulls, que tan sols podia mirar la taula metàl·lica de la terrassa del bar i jugar amb la copa buida de cervesa, que la seva mirada misteriosa sempre ha col·lapsat totes les neurones del meu cervell, i avui si, avui volia explicar-li tot, encara que del meu guió mental poca cosa n'he aprofitat i tota l'explicació de com i perquè ha quedat reduïda a la típica frase...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Mirar una taula metàl·lica d'una terrassa de bar no té cap sentit.
bueno, a vegades és l'única cosa que tens valor de mirar.
Publica un comentari a l'entrada