Ahir vaig anar a la llibreria a buscar "Lo piano vermell", el còmic del dibuixant Max sobre Pascal Comelade, i que des de Nadal tenia encarregat i per ves a saber quin motiu ha tardat dos mesos i mig a arribar.
Després de dinar, amb una tasseta de te d'aquest barato de bossa i amb el CD que inclou el còmic sonant (El Steinway a la guillotina - un directe inèdit) vaig començar-lo a llegir... Més aviat curtet i d'argument surrealista (República Lògic-Fobista dels Encantats?? Cinc-cents pianos vermells??), però molt ben il·lustrat, van aparaixent diversos personatges que s'identifiquen ràpidament amb coneguts cantautors, poetes i altra gent interessant i no tant de casa nostra (Pau Riba, Jaume Sisa, Enric Cassases...).
I el millor del tot és que en Pascal no surt fins al final, ni tan sols n'és el protagonista, pel que no és un llibre empalagós i vanitós sobre un gran artista sobrevalorat... o almenys no dóna aquesta impressió...
Després de dinar, amb una tasseta de te d'aquest barato de bossa i amb el CD que inclou el còmic sonant (El Steinway a la guillotina - un directe inèdit) vaig començar-lo a llegir... Més aviat curtet i d'argument surrealista (República Lògic-Fobista dels Encantats?? Cinc-cents pianos vermells??), però molt ben il·lustrat, van aparaixent diversos personatges que s'identifiquen ràpidament amb coneguts cantautors, poetes i altra gent interessant i no tant de casa nostra (Pau Riba, Jaume Sisa, Enric Cassases...).
I el millor del tot és que en Pascal no surt fins al final, ni tan sols n'és el protagonista, pel que no és un llibre empalagós i vanitós sobre un gran artista sobrevalorat... o almenys no dóna aquesta impressió...
Cançó del dia: Pascal Comelade i PJ Harvey - Love Too Soon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada