el somiatruites: 12/2007

Quan l’Alfonso, després de tota una nit de festa, va posar les claus al pany, una flaire a menjar li arribà a través la porta. Va acabar d’obrir-la, va travessar el rebedor, i féu cap a la sala d’estar. De fons sonava una cançó de Georges Moustaki, Les Eaux de Mars. La seva família estava immòbil al sofà. El seu pare estava arrebossat amb farina de galeta i una miqueta de sal i julivert, la seva mare coberta de salsa de tomàquet amb una punteta de sucre per matar l’acidesa, i el seu germà petit estava adobat amb vinagre, herbes aromàtiques, i atravessat per un filferro. S’havien quedat fregits al sofà.

L’Alfonso s’assentà al sofà que quedava lliure. Tancà els ulls, agafà aire, l’expulsà lentament, i va esperar que acabés de sonar la cançó de Georges Moustaki.

Una poma verda àcida va caure del sostre. Va mossegar-la, sense pelar-la, sense passar-hi una mica d’aigua. El gos que mai havien tingut se li ajagué als peus. L’Alfonso l’acaricià, li pentinà el pèl, s’arrencà el dit polze de la mà dreta i el donà al gos perquè el rosegués. Amb l’altra mà va engegar la tele. Feien les notícies; Un altre cop els trens havien deixat de funcionar. Cada dia era igual. La rutina.

No fa masses anys, un bon matí d’octubre, per la comarcal C-17 a prop del Montseny, en Kevin Martínez treia a passejar el seu Seat León amb les noves llantes que li havien costat el sou de tot un mes. A costat seu, al seient del co-pilot, la Nieves García sacsejava suaument una llauna de coca-cola. Quasi bé estava buida i ja no tenia gas, així que la Nieves va abaixar la finestreta i la va llançar amb força cap al voral.

El mateix matí d’octubre, unes hores més tard, un boletaire que calçava converse all-stars vermelles va aparcar el seu 4x4 al mateix voral, no gaire més lluny de la llauna de coca-cola. Va baixar del cotxe i va obrir el maleter, en va treure un cistell marró de vímet i un entrepà de fuet per dinar.

Una mica més enllà de la llauna de coca-cola i del 4x4, l’Emili, un cargol bover de 3 anys de vida, deia adéu als seus pares i al seu germà petit. Havia acabat els estudis de cargol i havia decidit emancipar-se. Tot sol volia pujar un dels turons que de petit sempre havia somiat coronar. Sabia que allò li portaria uns quants anys de feina, però confiava trobar altres cargols pel camí que l’ajudessin a aconseguir la seva meta, o fins i tot conèixer una* cargol de qui enamorar-se i compartir el camí fins al cim.

Tal com dèiem, l’Emili havia començat un llarg viatge. La seva mare li havia preparat uns quants entrepans de fulles de col, i si tot anava bé, tenia prou provisions per passar un parell de setmanes de cargol**. El viatge prometia ser dur, i probablement s’hauria d’enfrontar a nombroses adversitats que el destí li tenia preparades.

El què no s’esperava l’Emili, però, és que la primera jugada del destí estigués tan a prop. Feia dues setmanes de cargol que viatjava i les provisions començaven a escassejar. Així que va decidir aturar-se una estona prop d’uns matolls per preguntar a un grup de cargols que feien petar la xerrada a veure si coneixien algun lloc on comprar unes quantes fulles de col.

Prop d’aquells matolls, el boletaire que calçava converse all-stars buscava bolets com un desesperat. Feia quasi dues hores que havia començat a buscar-ne i tan sols havia trobat un fredolic, i ni tan sols estava segur que ho fos. Així que enfadat amb ell mateix va decidir agafar l’entrepà de fuet i dinar. Desembolicà l’entrepà i s’assegué al terra sense mirar.

Crec!, crec!, crec! i no eren pas fulles seques. El boletaire s’havia assegut i havia esclafat els cargols contra el terra humit. El grup de cargols que feien petar la xerrada havien quedat fets pastetes. L’Emili, però, havia sobreviscut. La seva closca havia quedat feta miques, però miraculosament ell s’havia salvat. Quan el boletaire va aixecar-se fastiguejat per haver-se embrutat els pantalons de pana amb suc de cargol, l’Emili va arrossegar-se com va poder entremig dels matolls. Allà, exhaust, es va desmaiar.

Quan l’Emili es va despertar no recordava quanta estona havia passat allà inconscient. Li feia mal tot el cos, i quan va veure que la seva closca estava ben esmicolada, va començar a plorar. S’havia convertit en un llimac, en un vulgar llimac! Els cosins indesitjables dels cargols. I així passaren tres o quatre setmanes de cargol, entre plors i desesperació, tapant-se amb fulles d’alzina avergonyit del seu aspecte, fins que decidí aixecar les antenes i buscar una solució.

Deprimit i capficat, l’Emili passà les setmanes següents pensant possibles solucions al seu problema. Un dia, però, passejant pel voral de la comarcal C-17 va veure una llauna de color vermell. Una mica esporuguit va resseguir el perímetre de la llauna amb les antenes fins que va atrevir-se a mirar a l’interior, tement que alguna altra bèstia l’estigués ocupant. No va passar res. La llauna estava buida. Així que l’Emili, content com mai, decidí que aquella llauna de coca-cola seria la seva nova closca.

Les primeres setmanes amb la nova closca van ser difícils per l’Emili. Era una closca pesada i grossa, i arrossegar-la amunt i avall li portava més feina de la que s’esperava. Mica en mica, però, s’hi va anar acostumant, i quan ja es va veure amb cor de fer llargues passejades pel bosc amb la nova closca, va decidir que continuaria amb el seu objectiu; pujar el turó.

I així va ser com l’Emili va anar pujant el turó, i uns quants anys de cargol van anar passant. Quan més bé s’ho passava era quan havia plogut i podia lliscar per damunt les fulles que la tardor havia anat fent caure dels arbres. També hi havia dies difícils, com quan es quedava encallat al fang o quan el fred de l’hivern li feia tremolar fins i tot les antenes. No recordava haver-se costipat tantes vegades seguides en un any; i és que aquella closca metàl·lica era més freda que el gel! Però bé, tot i les adversitats ningú podria detenir-lo. Tan sols a les nits, dins la seva closca de llauna, sota la llum de la lluna, la soledat i l’enyorança li feien vessar alguna llàgrima.

Una nit, quan l’Emili ja havia pujat una mica més de la meitat del turó, el va sorprendre la tempesta més violent que havia vist mai. Es va refugiar al fons de la seva closca de llauna, i el cor li feia un salt cada cop que la llum d’un llamp es filtrava pel forat de la llauna i el tro posterior en feia vibrar tots els racons. Va decidir que intentaria dormir tot esperant que passés la tempesta. Però a mitja nit, amb els llamps i els trons encara ressonant per tot el Montseny, algú va trucar a la seva closca de llauna. Era una cargol, la Glòria, a qui la tempesta també havia sorprès. Estava plena de fang i s’havia esquerdat la closca al relliscar des de dalt d’una pedra. L’Emili la va acollir, així que la Glòria va deixar la seva antiga closca esquerdada a fora, i va entrar dins de la closca de llauna de l’Emili. Cansada com estava, es va adormir de seguida, i l’Emili la va acotxar amb una fulla d’alzina perquè no passés fred.

Quan al matí després de la tempesta el sol va començar a brillar, l’Emili es va despertar. La Glòria encara dormia i l’Emili l’observava meticulosament. Tot i plena de fang, era la cargol més bonica que havia vist mai. El seu cos nu era llis, suau i tovet, sense cap irregularitat, mig cobert encara per la fulla d’alzina amb què l’Emili l’havia resguardat del fred. Era una cargol fràgil i delicada, com angelical, com esculpida en marbre, tant perfecte que semblava intocable. De cop la Glòria va obrir els ulls i l’Emili va pensar que eren els ulls més bonics de tot el Montseny, potser fins i tot de la Terra, qui sap si de l’Univers. La Glòria, al veure que l’Emili s’havia quedat encantat observant-la, va somriure vergonyosament.

Durant els dies següents l’Emili i la Glòria quasi bé no van sortir de dins la closca de llauna. La closca esquerdada de la Glòria havia quedat tan malmesa que era inhabitable, així que l’Emili li oferí viure plegats dins la llauna fins que trobessin una solució. A mida que passaven els dies, però, es van anar enamorant l’un de l’altre. La Glòria, apart de bonica, era simpàtica i agradable, i tots dos tenien converses d’hores i hores, explicant-se la vida. Sovint, abans d’anar a dormir, l’Emili li explicava contes que ell mateix inventava, tot acariciant-se les antenes mútuament.

Estaven tan enamorats que un dia l’Emili va demanar-li a la Glòria que es quedés a viure definitivament a la closca de llauna. La Glòria acceptà, així que van continuar el viatge cap al cim del turó plegats, arrossegant la closca entre tots dos i parant de tant en tant vora els tolls que les nits d’hivern gelava, mirant les estrelles plegats i somiant un futur compartit a dalt del turó.

Quan al cap d’un any de cargol van arribar a dalt de tot, eren la parella de cargols més feliç de tot el Montseny. Van decidir quedar-se allà al cim per sempre, i mica en mica van anar redecorant la closca de llauna fins que va acabar sent la closca de cargol més grossa, bonica i envejada d’aquelles terres. Era tan espaiosa que quan l’Emili i la Glòria van tenir el primer fill, els cargols amics que havien anat coneixent des que s’havien instal·lat allà, els van regalar un bressol fet de branquillons perquè hi dormis el cargolet, i encara hi sobrava espai.

I així va ser com l’Emili i la Glòria van viure la resta de la seva vida, envoltats d’amics, de fills i de felicitat. I al cap d’uns anys, quan tot sopant l’Emili explicava als seus cargolets el viatge que de jove havia fet des de baix del turó fins allà al cim, els cargolets l’escoltaven bocabadats i desitjaven poder emprendre el seu propi viatge cap a turons llunyans i terres desconegudes.

* tothom sap que els cargols són hermafrodites, però jo, el narrador, suposaré que a certa edat decideixen amb quin dels dos sexes quedar-se.

** jo, el narrador, suposaré que un parell de setmanes de cargol equivalen a un parell d’hores humanes.

24 de des. 2007

secret heart

15 de des. 2007

Moonlight Singers; disc ja disponible

13 de des. 2007

jacinto, one more time

12 de des. 2007

love too soon

11 de des. 2007

Pudor de fregit

8 de des. 2007

la melòdica de la visió

2 de des. 2007

El Cargol de Llauna

Projectes:

A visitar:

Abans d'avui:

Tot plegat