when the day is done

When the day is done
Down to earth then sinks the sun
Along with everything that was lost and won
When the day is done.

When the day is done
Hope so much your race will be all run
Then you find you jumped the gun
Have to go back where you began
When the day is done.

When the night is cold
Some get by but some get old
Just to show life's not made of gold
When the night is cold.

When the bird has flown
Got no-one to call your own
Got no place to call your home
When the bird has flown.

When the game's been fought
Newspapers blow across the court
Lost matches sooner than you would have thought
Now the game's been fought.

When the part is through
Seems so very sad for you
Didn't do the things you meant to do
Now there's no time to start anew
Now the part is through.

When the day is done
Down to earth then sinks the sun
Along with everything that was lost and won
When the day is done.

(Nick Drake)

mirades

A vegades passa que necessites saber què està pensant en un determinat moment, i així poder seguir pel camí correcte, o fugir enrere. Si coneixes la persona de qui vols saber-ne els pensaments pots arribar a preguntar-los-hi. Probablement et mentirà. Si no la coneixes, i és d'aquelles persones amb qui intercanvies mirades al tren o a la biblioteca, necessites l'interpretador de mirades, o comprar pensaments, o un pack amb les dues coses per estar ben segur de no cagar-la estrepitosament i poder fer el pas correcte. I es que les mirades són ambigües, especialment si ets una d'aquelles persones indecises i no massa segures que s'ho pensen tot dues vegades. M'està mirant perquè jo miro?, i pensa, òstia, aquest tio em mira, o mira perquè vol mirar?, i si també es pregunta si jo miro perquè ella mira i penso òstia, aquesta tia em mira, o si miro perquè vull mirar?

time after time

ara plou

Quan a Barcelona plovia, en Manel corria per intentar que aquella aigua infecte, que arrosegava tota la merda flotant, no li mullés el crani. Quan a Casa plovia, en Manel corria per no mullar-se el crani, o no corria.

#20

I got a broken face

Quan era petit creia que al 2007 la medicina hauria avançat tant que tot es podria curar.

- Doctor, em fa mal el pàncrees.
- Un altre vegada Manel? Que no es cuida?
- A vegades menjo fuet.
- Bé, li receptaré un altre pàncrees.
- Vale.
- Però faci'm el favor de cuidar-se una mica més.

les barbes estan de moda

En 6 metres quadrats l'Home escoltava el "Come On Die Young" de Mogwai tot bevent una cervesa mexicana i repassant uns apunts que algú li havia dit que eren importants. El conjunt de totes 3 coses donava un cert grau de sofisticació a la nit de diumenge. Probablement qualsevol noia intel·ligent i atractiva hagués caigut als seus peus veient -lo en aquella situació, fent-se l'interessant i rascant-se la barba de tant en tant fent com que pensava coses d'intel·lectuals. Uns dies abans un amic seu li havia dit: "Les barbes estan de moda".

Potser si que ho estaven, de moda, com ho estaven moltes altres coses. En tot cas això no era el què preocupava a l'Home. L'Home estava preocupat perquè els diumenges sempre ho estava. La seva vida podia ser un mar sense onades o una pedra d'aquestes fines i erosionades per l'aigua que la gent recull absurdament (l'Home també les recollia), però res podia evitar que els diumenges fossin dia de preocupació.

Quan l'Home estava content, acostumava a pensar que les coses sempre es solucionen soles. De fet, tenia tota una teoria al respecte. Creia que quan et ronda un problema pel cap, és millor no pensar-hi, perquè ja es solucionarà sol. Mai però, s'havia de pensar que les coses es solucionarien soles, perquè llavors no ho feien. És a dir, si creus que es solucionarà sol, no es solucionarà. Simplement no has de creure res, sinó resignar-te a acceptar el problema, és llavors quan casualment apareixerà algú o alguna cosa que el solucionarà.

Quan l'Home estava trist, es feia una llista mental dels problemes que tenia. Alguns eren absurds, alguns més greus, i d'altres ni existien. Però sigui com sigui l'Home intentava batre cada setmana el rècord de problemes per intentar sentir-se l'home més desgraciat del món. Però no passa res, perquè si l'endemà estava content, els problemes es solucionaven sols.

"I al final què?", preguntava la gent a l'Home. "Al final, l'única cosa important és mantenir en equilibri el balanç de dies contents i dies tristos". I com si fos una sentència quasi filosòfica digne d'un manual d'autoajuda, l'Home apagà el llum de l'escriptori, es rascà la barba, i se'n va anar a dormir.