les celles no li paraven de créixer

Les celles no li paraven de créixer. Se les afaitava, un cop i un altre. Com més tallava més creixien. Ja li cobrien els ulls, mentre amb una mà se les apartava per a poder veure bé el plànol. Tenia 65 minuts per trobar el punt exacte.
Es va asseure en un banc, tacat pels projectils que els coloms deixaven caure amb precisió.
Es va treure la sabata esquerre per fer-ne caure la pedra que ja feia una estona se li clavava al taló. Començava a ploure.

Massa tard. La localització era inexacte, el punt havia estat marcat amb bolígraf i l’oli de l’entrepà amb el que algú havia embolicat el plànol havia difuminat la marca. La pluja cada cop era més intensa, de les celles en regalimava l’aigua de pluja que li baixava pel front. L’anorak de tàctel verd clar s’anava tornant fosc a mesura que s’anava mullant.

S’aixecà de cop. El punt era inexacte, però la zona era clara: el parc del mirador.
Al fer la primera passa va trepitjar-se les celles. Se les va recollir fent-ne un nus i passant-se-les pel voltant del coll.

Corrent sota la pluja, apartant-se contínuament les celles de davant dels ulls, regalimant aigua i amb el plànol moll i arrugat a les mans va arribar fins a la parada d’autobús. Va agafar el setanta-vuit.

Quan va arribar al parc del mirador ja havia començat a fer-se fosc. El cel grisós era ja quasi negre. Allà al parc la boira començava a enterenyinar l’ambient. Tenia 15 minuts per trobar el punt exacte.

Al parc semblava no haver-hi ningú. Resseguí tot el camí de grava sense detenir-se. Mirava a cantó i cantó buscant alguna ombra amagant-se darrere d’algun arbre, d’alguna roca, o d’alguna d’aquelles estàtues metàl•liques mig rovellades que algun escultor trastocat semblava haver posat allà al mig.

Llençà el plànol al fang, ja no li servia per res. S’apartà les celles cap a darrere les orelles ajudant-se amb les dues mans. I just en aquell moment, a no més de vint metres, va veure l’antídot. Va córrer cap allà, el va agafar amb la mà dreta i el va alçar, com volent-lo mirar a contrallum. Era massa fosc, no podia estar segur que aquell flascó fos de color blau cel i no blau marí. Era el flascó correcte?

Va recollir-se les celles de nou, ara ja de més de tres metres, que arrossegaven fang i brutícia als seus peus. Va somriure, va treure el tap del flascó, i se’n begué tot el contingut d’un glop.

Les celles ara ja no li creixien més, ara ell era metàl•lic. El flascó no era l’antídot. Ara ell era una estàtua més, i no es podia moure. De sobte algú va passar corrent pel seu costat, algú a qui les celles també feien més de tres metres, algú que també buscava el flascó.

Era igual. No calia preocupar-se per si algú altre trobava el flascó de debò i guanyava la competició. Ara ell era una estàtua. Ara tot era indiferent. Ara tenia tota una eternitat per reflexionar què havia fet malament, una eternitat metàl•lica.

ser bona persona és gratis

la farmàcia ambulant

Cada matí a les vuit, a la caravana d’en Jofre Martínez hi sonava el despertador. En Jofre era un home d’uns quaranta anys, de barba negra i profunda, celles denses i uns cabells llargs i despentinats que li tapaven mitja cara. Va deixar de pentinar-se’ls el dia que se li va trencar el mirall de la caravana. No en va comprar cap de nou. No ho creia necessari.

En Jofre era propietari de la única farmàcia ambulant que, entrat el segle XXI, seguia funcionant. La farmàcia-caravana era un carro vell i apedaçat de color fúcsia, i de la part posterior en penjava una creu verda i lluminosa que el seu hàmster Alfonso mantenia il·luminada, tot i que des de feia uns anys l’Alfonso s’havia anat engreixant i la creu ja no feia tanta llum com havia fet anys anteriors. A l’Alfonso cada cop se li feia més pesat pedalar per fer funcionar el generador elèctric.

La farmàcia ambulant d’en Jofre sortia cada dilluns de Barcelona, la capital dels esperitats, com en deia ell, fent referència a les presses i la bogeria amb què vivia la gent de la ciutat. Des de Barcelona anava passant pels pobles de comarques fins a Igualada, i si el temps havia estat favorable i no s’havia entretingut pel camí, el diumenge en Jofre ja tornava a ser a Barcelona, esperant el començar d’una nova setmana.

Apart de l’Alfonso, en Jofre tenia tres treballadors més; en Jesús, en Wong i en Wang. En Jesús era un mico ensinistrat que tan podia estar darrera el taulell dispensant medicaments com a la rebotiga de la caravana preparant fórmules magistrals. Era l’únic amic d’en Jofre i era més llest que una guineu. En Wong i en Wang eren els encarregats d’arrossegar la caravana amunt i avall, lligats amb un arnés de pell de cocodril davant la caravana, i sempre disposats a portar-la on fes falta. Eren dos bessons xinesos que ja feia una vintena d’anys en Jofre havia trobat abandonats prop del riu Llobregat. Els va recollir i els va mantenir, els hi va ensenyar a escriure i a llegir, i en Wong i en Wang sempre li van estar agraïts. En Jofre, però, era incapaç de diferenciar-los entre si.

En Jofre era una mica esquerp amb els clients. Tot i així tenia una clientela fidel, que veien a en Jofre un home bo i de cor pur però de tracte difícil. Sigui com sigui, a cada poble on anava, des de ben d’hora al matí, es formaven cues davant la caravana. Quasi sempre era la mateixa gent, que setmana rere setmana esperaven la farmàcia ambulant d’en Jofre per portar les seves receptes, comprar les papilles del nen, o tan sols comprar una caixeta de juanoles com a excusa per intercanviar quatre paraules amb el bo d’en Jofre.

Entre aquests clients s’hi trobava mossèn Cornelius, un home més aviat peculiar, que els dimarts a la tarda es veia d’amagat amb l’Àgata, la carnissera mamelluda del mercat d’Igualada. Quan el dimarts al vespre mossèn Cornelius tornava a casa seva després de fornicar amb l’Àgata, s’agenollava davant el crucifix del menjador i prometia no tornar a caure a la temptació. Tot i així diuen les males llengües que fins als noranta anys que va viure mossèn Cornelius, no hi va haver dimarts que no suqués el melindro a ca l’Àgata.

Tal com dèiem, en Jofre tenia una bona clientela, a mossèn Cornelius cada dimecres ja li tenien preparada la pomada de les morenes, que el mico Jesús, amb la seva destresa i habilitat galènica, havia formulat i envasat. A la senyora Angelina ja li tenien separada la medicació del cor i a en Vicenç la del colesterol. Quan passaven per Martorell sempre els venia a veure en Fernando, que picant l’ullet demanava dues caixes d’aspirines. En Jofre sempre deia que si en Fernando no s’havia follat a totes les dones de Martorell, no se n’havia follat a cap.

Quan en Jofre, cap allà a les nou del vespre, tancava la caravana, s’ajeia al seu racó preferit i encenia el tabac d’una vella pipa heretada del seu avi. Mentrestant en Jesús preparava el sopar, i en Wong i en Wang paraven taula o anaven a omplir les garrafes d’aigua en alguna font. Es podria afirmar sense por a equivocar-se que la vida d’aquests personatges, fins i tot la de l’Alfonso, el hàmster obès, era una vida feliç. No tenien gaires coses, però tampoc tenien gaires necessitats. De tant en tant en Jofre anhelava l’escalfor d’alguna dona, i tot fumant la pipa del vespre, imaginava com d’avorrit seria tenir una vida sedentària, ancorada en algun poble dels que diàriament visitava. Probablement seria una vida trista i monòtona, per això no acostumava a envejar l’estil de vida de la resta de la gent. Estava satisfet amb la seva pròpia manera de viure.
Per la seva part, en Jesús, tot i ser feliç, sovint recordava l’Amèlia, la mona amb qui havia estat casat i de qui un costipat mal curat es va endur la vida, deixant a en Jesús tan sols els records i una foto esgrogueïda de quan passaven les vacances d’estiu a Camprodon.
Pel què fa a en Wong i en Wang, encara eren massa joves per a plantejar-se com seria la seva vida més enllà de la caravana, i a les nits, quan en Jofre, l’Alfonso i en Jesús s’adormien, treien de sota el matalàs les revistes porques de xinetes despullades amb les que somiaven algun dia beneficiar-se.

Un dia però, un home vestit amb una americana negre, pantalons del mateix color, corbata blau metàl·lic i amb tots els pèls engominats, fins i tot els del pubis, es va presentar a la caravana dient ser advocat del Col·legi de Farmacèutics de Catalunya. Va donar un sobre a en Jofre, i es va acomiadar amb un “fins aviat” que deixava entreveure que el tracte amb aquell home farcit de gomina tot just acabava de començar. Al vespre, sota la llum del flexo i tot fumant la pipa, en Jofre va llegir la carta. Un full firmat pel director del Col·legi de Farmacèutics, escrit a doble espai però amb moltes faltes d’ortografia, demanava el tancament immediat de la farmàcia ambulant d’en Jofre, denunciant l’ús indegut de xinesos i d’animals de companyia. Aquella nit, en Jofre va embolicar el fuet que havia sobrat del sopar amb aquell full. Ni tenia cap intenció de tancar la farmàcia ni tampoc d’entrar en aquell patètic joc d’advocats, lleis i parafernàlies de gent esperitada.

I passaren unes quantes setmanes fins que l’advocat engominat no va tornar a visitar-los. Aquesta vegada amb un requeriment oficial del jutge que ordenava el tancament de la caravana. Aquesta vegada, amb aquest full, en Jofre va embolicar-hi el formatge. Però les visites de l’advocat engominat no es van acabar. En Jofre, que sabia prou bé que les coses de palacio van despacio i que tot això de la justícia era més aviat una cosa lenta, va decidir que seguiria conduint la caravana amunt i avall i que aprofitaria tot el temps que li quedava fins que el jutge ordenés la intervenció policial de la farmàcia ambulant.

Una nit, no gaire més enllà des de l’última visita de l’advocat engominat, mentre dormien a la caravana, estacionada al carrer major de Capellades, en Jofre es va despertar sobresaltat. La caravana s’havia omplert de fum i l’olor a cremat s’havia estès per tot arreu. Va despertar l’Alfons, en Jesús, en Wong i en Wang, i van sortir de la caravana com van poder. Quan van ser fora van veure com les flames consumien la seva casa, la seva feina i el seu futur. No van poder fer-hi res.

Al matí després de l’incendi només quedaven quatre fustes fumejants rodejades de cendres que el vent feia voleiar pel carrer major. Els veïns s’havien congregat al voltant d’aquelles restes. Alguns, clients habituals de la farmàcia ambulant, consolaven i abraçaven l’Alfonso, en Jesús, en Wong i en Wang. En Jofre jeia de genolls tot sol, amb la mirada perduda i les llàgrimes que mullaven la seva densa barba. Volia estar sol. De la seva vida només en quedaven els seus treballadors, que sense farmàcia no podia allotjar ni alimentar.
Una mica més enllà del carrer major, al bar del poble, l’home engominat prenia un cafè i fumava un puro amb dos homes panxuts.

Durant els dies després de l’incident, el mico Jesús, que com havíem dit era més llest que una guineu, anava rumiant quin era el camí que ara havien de seguir. Què havien de fer amb les seves vides. Quina era la continuació. I mica en mica va anar tramant un pla per enganyar els del seguro i fer-s’ho venir bé per treure més diners dels que l’assegurança d’una caravana vella i apedaçada aparentment els hi podia donar.

I ningú sap com s’ho va fer en Jesús, però amb els diners extres que va treure de l’assegurança va comprar un abric de pell de foca per a cadascú, cinc parells de botes d’aquestes peludes per fora, uns quants parells de mitjons gruixuts i cinc bitllets d’avió sense tornada cap al Pol Nord.

A prop d’un dels carrers principals de Najdlauhmn, un poblet petit del Pol Nord, en Jofre, l’Alfonso, en Jesús, en Wong i en Wang van obrir-hi una farmàcia-iglú. Unes quantes cantonades més avall, Kanahami la pastissera, que feia les magdalenes més bones de tot el poble, omplia un cistell amb magdalenes, croissants de pernil i formatge i pastissets de pasta de full per donar-los a en Jofre com a regal de benvinguda al poble.

I les setmanes van anar passant, i així va ser com en Jofre va acabar casat amb Kanahami la pastissera, com en Jesús va fer amics al bar-iglú del poble, on també hi jugaven a dòmino en Wong i en Wang, i l’Alfons apostava a les curses de trineu que passaven per la tele.

I van ser feliços i van menjar paté de foca per molts anys.

poema tal com surt

És el poema de l'absurd,
esdevingut improvisat,
una cervesa reposant,
l'espera i la soledat.

Gent tota semblant,
creguts, la vanitat,
no és pas el camí més curt
no és la radio, és l'absurd.

Llavors què passa, qui ets tu?
no és pas ple, és buit
llavors quan sopes, menges gasolina?
Reposa, respira.

Al glop petit, cal esperar
un altre cop, improvisat
l'aigua vessa del vas buit
és el poema tal com surt.

Rita, la poppie portuguesa

Perquè m'expliques tota aquesta merda si te n'has d'anar sense dir adéu,
perquè somrius quan es creuen les mirades si després de l'última mirada has fugit
i tot farcit de guiris arrebossats
i un mejicano californiano
yeah, man, from Calexico

No té cap sentit,
Dynamite Walls
contain us

looking for astronauts?

obrigado,
muito obrigado

quan fa vent esternudo

i de cop fa molt vent i esternudo i esternudo i esternudo i el fred se'm posa a dins i esternudo un altre cop. Després penso que tot el què escric es pot classificar amb una cara que riu i un altra que plora, i esternudo de nou.

per sopar faig patata bullida, però la trec massa aviat de l'olla i queda mig crua. Quan la mossego fa crec crec, i hi poso 25 mil·lilitres d'oli perquè no quedi tan eixuta. Resulta que també obro una llauna de sardines petites, i esternudo, sardinetes. I és que un sopar amb només patata bullida no té cap sentit. Tampoc tindria sentit sense un iogurt natural per postres. La gent que compra iogurt asucarado no mereix viure.

i després em presenten una noia, per sort m'he posat el jersei negre perquè tenia fred, si em veiés amb samarreta pensaria qui sap què, què sap qui, que pensi el què vulgui, qui pensa el què vol, i esternuda de nou. Doncs jo dormo sense samarreta perquè si tinc fred em pugui tapar, sempre i quant el despertador soni mil milions de vegades en intervals de cinc minuts fins que em digno a parar-lo. Quan obro la porta de l'habitació ja és tard, tothom està despert, i em bec un te que vaig portar d'Irlanda, menjo dues torrades amb oli i sal, i dos tallets de formatge amb un tallet de codonyat al damunt de cadascun.

fragments de llibreta; Chet Baker

principis del 2007:

CHET BAKER

I fall in love too easily, I fall in love too fast.
Senyor Baker, vostè tenia raó, llàstima que (o sort) (no meva) (seva) vosté cardés cada dia al sortir del jazz club. Fer-se el melancòlic ara ja no sorgeix efecte. A més vostè era un hipòcrita i un cony de yonki. Però ja se sap, els macarres triomfen.
El més horrorós de tot és que com més temps passa més difícil en serà aconseguir-ne una, no?
No em respongui, no vull consells d'un mort.

HAYDEN

HAYDEN. Dissabte 17. Sala Apolo. 21h.

més merda sentimental

Records inesborrables, qui sap si compartits, un moment de tendresa fora de la solitud que normalment la compon. Música en tots els racons del meu cervell, desitjant la vida quan només semblava ser un dia qualsevol. I és que tots els dies qualsevols haurien de ser la vida, assaborir els moments més absurds perquè qui sap si acabaran convertits en un record inesborrable, qui sap si compartit.

Així ara doncs només em queda esperar, esperar el no res, perquè coneixedor dels límits no és pas possible sobrepassar-los, així doncs el record només és un conjunt de fotogrames que s'aniran omplint de pols i que jo desenterraré quan en senti la necessitat. Records inesborrables, qui sap si compartits.

merda sentimental

Pi 20: una litovel
Pi 19: i gent que estimes,
Pi 18: un kebab
Pi 17: i sentiments que afloren;
Pi 16: una abraçada.
Pi 15: rovellons,
Pi 14: i el bosc,
Pi 13: la brasa,
Pi 12: i gent que estimes,
Pi 11: pa torrat
Pi 10: i la foscor;
Pi 09: milers d'estrelles.
Pi 08: una setmana:
Pi 07: dimarts i dijous.
Pi 06: records per sempre,
Pi 05: presències desitjades
Pi 04: i per desitjar.
Pi 03: la vida:
Pi 02: (i) el millor joc
Pi 01: de la història