kaydvcfnsk kdbc jdbc. uevbb!

Invento idiomes, espero el tren. Invento persones, espero la ment. Que la ment desperti, o que assenyali ben lluny, que l'horitzó separi qui em coneix i qui no. Que de tot plegat no en resti ni la més absurda passió.

Ah!, tu ho saps!; la vida només són records; el temps no es para: 1, 2, 3.... Invento idiomes, espero el tren. Ara és un record, no t'esberlis el cap, no els oblidis pas: viure dels records i fer-ne de nous. 1, 2, 3...

si vols ser tu, torna enrere.

Música per a simis. NO sé pas què vull, perquè he decidit, o tot plegat s'ha decidit sol. Dubtes, conclusions, esperes i de tot plegat, només un record d'odi. L'odi no és bo, llavors toca resignació, acceptació, inspiració i expiració. Seu, pensa, era jo o volia ser un altre. Quan sóc jo no vull, i quan vull no ser-ho tant me fa. La PREGUNTA és quan sóc MÉS jo, quan deixo fer, o quan busco ser qui no sóc normalment, que de totes maneres pot ser el meu veritable JO: És a dir; deixar-lo sortir.

Crec que prefereixo veure com es panseixen totes les flors del meu jardí de plastilina abans que mirar de reüll allò que mai seré o que de moment no vull ser.

404 euros per un pollastre a l'ast

CHA CHA CHA CHA

Tot és ple, tot és buit, i el mosquit s'escapa d'entre els dits i no mor esclafat, és el destí, l'ha salavat, i a mi no, a mi m'ha enterrat.

Tot és sec, tot és mort, tot és un desert on abans hi havia mil bolets, que n'omplien fiambreres o en feien estofats.

El mal retorna quan l'havies quasi oblidat, quan ho creies solucionat només t'havies avançat.

Sempre hi ha situacions, però, a considerar, que les hauriem de meditar. Com hi he anat a parar;

I la pluja ha mogut el meu destí, com? ves a saber. L'Imprevist, tot de sobte, i un monstre nu cridant des d'un balcó sobre el meu entrepà de xistorra veient com l'aigua ja no s'empassa per les clavegueres i s'emporta tota la merda del carrer. I em desperto allà estirat, en aquell lloc que no és meu, i no en vull marxar. M'agrada temptar la situació, fer el què no faria si no hagués plogut, allargar-ho al màxim. Potser per veure la seva reacció, per veure si fa cara de dubte o simplement somio i m'invento tot allò i ni tan sols ha plogut, o fa sol, o no és de nit, potser és de dia, infinites combinacions.

CHA CHA CHA CHA

CACTUS TOMÀS

El Cactus Tomàs
espera,
solitari al desert immens,
a què el vinguin a
buscar
Quan s'avorreix compta
grans de sorra

la bombolla d'en Vicenç

A vegades, sense saber molt bé perquè, apareixes en algun racó del món desconeixent com has anat a parar fins allà.

Avui a la tarda m'he despertat al mig d'una sala, rodejat de gent que m'importava més aviat poc i parlant de coses que no m'inspiraven més que avorriment o ganes de riure per no plorar. I és que a vegades et deixes portar pel joc, pel no pensar, pel seguir el camí marcat, el dels altres, que creus teu. Hi ha qui, com jo, es desperta de tant en tant i es pregunta què hi fa allà i quin sentit té ser-hi. No és el meu camí, és el dels altres, però per por, o pel no pensar, l'acabo seguint. I després en fujo, però hi torno a entrar, i en torno a fugir, i al final, busco refugi sota qualsevol teulada, d'aquestes d'uralita, que amb un cop de vent se'n va volant.

És com la bombolla d'en Vicenç, la bombolla que rebenta quan bufa el vent, la bombolla que vola quan ningú la veu. Quan ningú s'hi fixa en Vicenç s'adorm, i quan es desperta tot el què importa és mort.

a Irlanda hi viu bona gent

Les èlfiques noies de cabellera pèl-roja, les dones grans que t'ajuden a trobar la parada correcta de l'autobus, els desconeguts et donen conversa i la música tradicional irlandesa comparteix amb la Guinness totes les nits als pubs. El cel és gris però els carrers són plens, sota les caputxes la gent camina pels carrers de Dublin mentre la fina pluja nomès et mulla les ulleres. I quan marxen els núvols els parcs s'omplen de gent enyorada de sol.

Allà l'herba hi creix fins a les teulades, el verd tenyeix qualsevol mirada a l'horitzó. Un te després d'un dinar, o una cervesa a qualsevol hora.

Pots travessar l'illa amb autocar i passejar pels Cliffs of Moher, 200 metres de precipici fins al mar i el vent que et colpeja la cara.

Seus a l'autocar, escrius unes línies, mires l'arc de sant martí. Visites obligades o passejades pel jardí botànic desitjant compartir aquells moments amb alguna preciosa irlandesa. Els esquirols s'apropen fins als teus peus acostumats ja als encontres amb humans.

I tornes cap aquí després de sis dies prou intensos per ser a ser recordats i prou relaxants com per oblidar que les responsabilitats i obligacions ancoren la teva vida.

fa sol sense cap sentit

Aquesta és la història d'un nen,
d'un nano que tirava pedres als ocells.
- No els hi tiris pedres - li deia la gent.
- És el què es mereixen - responia ell.

Pots matar els coloms, no pas els pardals.
Els coloms són grisos i lletjos,
són la causa de tots els mals,
mata els coloms però recull-ne els restos.