vida sossa

A les 8 del vespre els gossos pijos de Pedralbes passegen plegats pel parc.

Ser gos és fàcil.

novel·la rosa

Final de capítol. He fet el què no em veia en cor de fer. Veure's en cor? Verse en corazón? Uff....
Bueno, doncs això, estimat diari, bla bla bla. I si em pregunten quina cara ha fet quan li he dit diré que no ho sé, que no li mirava els ulls, que tan sols podia mirar la taula metàl·lica de la terrassa del bar i jugar amb la copa buida de cervesa, que la seva mirada misteriosa sempre ha col·lapsat totes les neurones del meu cervell, i avui si, avui volia explicar-li tot, encara que del meu guió mental poca cosa n'he aprofitat i tota l'explicació de com i perquè ha quedat reduïda a la típica frase...

però jo et seguiré esperant, ni que sigui en blanc i negre

si vens, no m'hi trobaràs

final forçat

Vivia dins d’un pou fosc, humit i amb les parets plenes d’un verdet llefiscós que cada cop que intentava enfilar-se per sortir-ne li relliscaven les mans i els peus. El pou només tenia una hora de llum al dia, quan el sol del migdia quedava just al damunt, moment que ell aprofitava per llegir un capítol del Llibre.

Aquell llibre l’havia portat dins del pou en els primers capítols, tot prometent la Gran Revelació. I el mateix llibre, en els capítols finals, li havia de proporcionar la resposta a com sortir-ne, amb una única condició; no podia saltar-se cap capítol, cap pàgina, cap línia ni cap paraula. Així doncs, avançava a capítol per dia quan al migdia el sol li permetia fer-ho, i quan els núvols cobrien el cel, maleïa la seva pròpia existència i la de l’autor del Llibre.

El Llibre tenia 104 capítols, de 13.001 paraules cadascun. No tenia un argument definit, i tampoc es situava en un context concret. Eren reflexions de l’autor aparentment col·locades a l’atzar, motiu pel qual la seva comprensió era més aviat difícil. Sovint en perdia el fil i havia de reprendre el capítol des del principi.

S’alimentava de les llaunes de conserves del caprabo que havia comprat abans de baixar al pou, bevia aigua del mateix pou i dormia repenjat a la paret humida, cobert d’aigua de cintura cap avall. El què més enyorava de la seva antiga vida, però, no eren els canelons de la iaia, ni el vas de llet amb nesquick d’abans d’anar a dormir, ni el matalàs de làtex comprat a la teletienda, sinó la companyia humana. Enyorava les converses profundes i les converses absurdes, els silencis plaents acompanyat de qui estimava i els silencis inquietants de qui adorava. Sigui com sigui, en aquells moments hauria venut la seva ànima a qualsevol desgraciat a canvi de la companyia d’alguna d’aquelles persones que formaven part dels seus records.

Els dies anaven passant. La seva vida cada vegada tenia menys sentit i la seva racionalitat anava minvant. Buscava converses amb les pedres centenàries del pou tot intentant desxifrar l’enigma de la Gran Revelació que, en els últims capítols del llibre, li havia de permetre sortir d’aquell forat. La seva por més gran era acabar el llibre sense haver-lo entès prou com per resoldre l’enigma, i quedar atrapat allà dins per sempre més.

Després de quasi quatre mesos dins d’aquell pou, va arribar al final del Llibre veient com el seu temor més gran es feia realitat; havia acabat el Llibre sense arribar a una conclusió aparent ni obtenir la resposta a com sortir del pou. Rellegí l’últim capítol del Llibre desenes de vegades quan el sol del migdia li permetia fer-ho, buscant alguna frase o algun paràgraf que entre línies li proporcionés la informació necessària per a fugir d’allà. No la va trobar pas.

Un dia però, un excursionista que passava per allà va llançar una moneda de 10 cèntims al pou. De seguida va escoltar com des de dins del pou algú li demanava ajuda.

I així va ser com ell va aconseguir ser rescatat del pou, i amb els 10 cèntims que l’excursionista havia llançat es va comprar dos caramels d’eucaliptus.

l'armari dels mitjons molls

Quan se't rebenta una tuberia d'aigua dins l'armari empotrat i et trobes els calçotets molls de bon matí, o quan l'aigua de la dutxa es filtra per la paret i surt per l'habitació de costat, o quan explosiona la instal·lació elèctrica del lavabo i et dutxes amb la porta oberta perquè la tènue llum del passadís t'il·lumini dolçament la minga, o quan els tubs de la calefacció tenen una fuita i les aixetes del lavabo rebenten i van perdent aigua mentre feliçment et rentes les dents a la cuina i a la factura de l'aigua s'hi van afegint zeros, o quan el vidre de la finestra de la cuina es desprèn del marc i cau estrepitosament pel celobert fent sortir tots els veïns aviam què passa, és llavors quan desitges viure en una tenda de càmping en un descampat qualsevol i no en un pis de merda que lamentablement s'assembla cada vegada més al de "The Young Ones".

Per altra banda avui he coincidit a l'ascensor amb la veïna del 8è, jo portava els walkmans posats, "i si me pregunten què tal, diré que normal, que jo només sóc un robot, joder no ho sé tot", i ella també portava els auriculars posats. Jo m'he tret l'auricular dret per saludar, ella s'ha tret l'esquerre. Durant tot el trajecte cap dels dos s'ha tornat a posar l'auricular que s'havia tret, com dient, si vols dir-me algo t'escoltaré, però en realitat jo no li volia dir res, i ella a mi probablement tampoc. Quan l'ascensor ha arribat al meu pis li he dit adéu i m'he tornat a posar l'auricular, i ella suposo que ha fet el mateix. Realment el món està farcit de sosos, i m'incloc en aquest trist grup. El pròxim dia que a l'ascensor em preguntin a quin pis vaig, diré: al que tu vulguis, guapa.

La cançó de la renuncia (mandarines per a oblidar)

I és la cançó de la renuncia,
de quan el teu cervell està cansat
de donar voltes a la mateixa història
el trist i vell conte de l'Enamorat

Jo no prenc Prozac ni fumo tabac
però em passo les tardes dormint al sofà
no vull pensar en ella ni avui ni demà
menjo mandarines per a oblidar...

I és la cançó de la vergonya,
de quan t'adones que ella ja ho sap
quan veus que no cal perdre més el temps
que el què no tens ara no ho tindràs mai més

Jo no prenc Prozac... menjo mandarines per a oblidar...

I és la cançó de les excuses
les que ella m'explica per no trencar-me el cor
però igualment és una tortura
com si directe als mugrons em cremessin amb foc

Jo no prenc Prozac... menjo mandarines per a oblidar...

coses de les 5 am

vaig MOher com un aglà al mig d'un bosc caducat en la immensitat del festí prodigiós. I és que ningú és capaç de demostrar que realment val la PANA seguir el camí establert entre tots plegats. Procediment previsible i esperat i desitjat. Observeu el vol de qui té suficient paciència com per absorbir del temps els millors moments. ELs grans records, aquelles coses que no vols que es perdin en la immensitat de l'absurditat més gran que una persona qualsevol vulgar i estúpida pot arribar a imaginar. Quan ella és concient que l'¡aprecio i de totes maneres fa veure que no se'n adona, o potser és involuntari, com el destí cobert d'un plàstic que no transpira i no deixa respirar els que necessiten un moment de silenci inesperat. Seu, amb calma, pren un cafè o tan sols observa com es mouen els qui de tu en diuen objecte inanimat. Que tu, tan bé com ells, saps que l'únic que esperes és la seva resposta. Espera, respìra, dorm, somia, deixa que tot es posi al seu lloc, i sinó, sempre ets a temps d'agafar la llibreta més vella del calaix més trinxat i esciure quatre frases de merda com volent expressar el que ni tan sols el teu cor, un òrgan de merda, no és capaç d'expressar. Sigues tu mateix, encara que et costi mitja vida.

de somnis

I tota sola ballava tangos sobre el parquet desgastat de la seva habitació. La roba bruta d'ahir apilada en un racó. L'abric i la bufanda encara amb l'olor de tabac de tota una nit embriagada de no sé quantes cerveses i de la tènue llum del bar. Foscor i banda sonora que enterbolien els seus records, èbria de soledat.

----------

Avui he mirat "La ciencia del sueño", d'en Michel Gondry, no sé perquè havia esperat tant per veure-la.




----------

Amarga crisi

tanca els ulls i escreiu, desorienta'pm

Sui la teca viuda no té massa sentit `pts escroire sense miorar el tecñat. Si estàs enamoreat tambñe pots fder-ho. Ranbca erls ulls i es colta el diusco que tens posat, assaoteix el xiclet de menta que mastebjes absurdament. Quin sentit té mirar eñs seus ulls si mai seran meusmmm, si em da `ppor recordsar-la i em fa por seure amb ella i compartit momebts plegats. I és que els desitjos mai es podran complir, així que el què auries de fer és obrir wl ulls i adpnar-te quan més aviat millor de què no hi tens res a fer. Bah., paraules absurdes i mal escrutes en el teclat d'un portàtil de merda.

De nit em fan por

El Latin Jazz mola, però si n'escoltes massa estona seguida se't posa al cap i et tornes boig. Llavors et poses qualsevol disco de Mogwai a un volum suficientment alt com per insonoritzar els crits de qui et truca a la porta perquè no porta claus. És igual, Mogwai vs Eddie Palmieri. Les barreges no són bones, o si. Barreja'm doncs. Vull ser el teu vas de llet amb nesquick, que es dissol super bé. M'agradaria saber tocar el piano i tenir estòmac per veure whiskey mentrestant. Godspeed You! Black Emperor.

cavallets i gronxadors

cavallets i gronxadors
aigua de l'aixeta
en brolla el sortidor
posa't el pijama
maleït cantautor

la cartera plena
de confeti de colors
crema l'àncora
olor de pi
ambientadors de taula

t'estimaria només a tu sola
ni dies ni nits ni estrelles
aigua de l'aixeta
el soroll del mar
i les teves mirades

cervells de broma

és tan fosc,
l'aigua que et mulla,
l'aigua que m'ofega,
quan els pulmons es col·lapsen

cops a cegues,
el sopar és fred,
ja no val res,
no respiro quan em mires

cervells de broma,
pensaments de plàstic,
músiques disperses,
aigua d'un toll negre